Les anècdotes del rodatge del drama ‘Compartimento nº 6’

El cine finlandès està en un moment d’auge quan fa uns quants anys era una cinematografia totalment desconeguda al nostre país fins que vam començar a descobrir-la gràcies, entre d’altres, als germans Aki i Mika Kaurismaki. L’última mostra que ens arriba des d’allà és Compartimento nº 6, un drama dirigit per Juho Kuosmanen i protagonitzat per l’actriu local Seidi Haarla i el rus Iuri Borissov que donen vida a dos personatges menys oposats del que aparenten. El film té format de road movie (pel·lícula de carretera), tot i que la majoria del metratge transcorre en un tren i sona en diverses ocasions l’oportú Voyage voyage, de Desireless.

Ella interpreta Laura, una estudiant finlandesa d’arqueologia que s’ha establert a Moscou per seguir amb la seva carrera i s’ha enamorat de la seva propietària, Irina. Amb ella pensa fer realitat el seu somni i viatjar fins a la ciutat portuària de Múrmansk per veure els petròglifs, unes antigues pintures rupestres, ja que pensa que conèixer el passat és la millor manera d’entendre el present. Però el seu amant renuncia a acompanyar-la i decideix anar-se’n sola a aquesta freda província. Al tren coneixerà Ljoha, un jove obrer rus que viatja fins allà per treballar en unes mines. Ell és brusc i una mica desagradable però, a poc a poc descobriran que tenen més en comú del que creuen. El seu director ens explica les anècdotes que envolten el film, guanyador del Premi del Jurat a Cannes i escollit per Finlàndia per representar-la als Oscars. 

-L’origen. «Vaig descobrir la novel·la perquè la meva dona l’estava llegint quan es va publicar el 2010. Vaig mirar la contraportada i li vaig preguntar si seria possible fer-ne una adaptació cinematogràfica i ella em va dir que era una història interessant. Però el text s’expandia en moltes direccions diferents. Quan vaig acabar el llibre, vaig sentir que era massa difícil d’adaptar. Amb el pas del temps i la meva curta memòria em vaig oblidar de la major part del llibre i vaig començar a sentir de nou aquella possibilitat. La vaig rellegir i vaig confirmar que era impossible».

-La trobada. «Tot va canviar quan vaig conèixer l’autora del llibre, Rosa Liksom, en un esdeveniment i vam parlar d’una possible adaptació. Li vaig explicar els meus pensaments i dubtes i em va dir que era lliure de fer el que volgués amb el llibre. I així ho vam fer, així que la pel·lícula final està més inspirada que basada en la novel·la original».

-Els canvis. «Després de la recerca de localitzacions i el càsting tot va tornar a canviar. Ens vam allunyar molt del text. Vam canviar la ruta, la dècada i, amb això, el país va canviar de l’URSS dels 80 a la Rússia dels 90. Vam canviar l’edat del personatge masculí i fins i tot el seu nom, de Vadim a Ljoha, que era com es deia un boig que vam conèixer al tren durant la recerca de localitzacions, així que ens va semblar adequat. Vam canviar tantes coses que ja no és qüestió del que es va canviar».

-¿I el tren? «Vaig prendre la decisió de no mostrar en cap moment la locomotora ni el tren sencer perquè l’espectador centrés la seva atenció a l’interior i en els personatges. No obstant, vam rodar en trens russos en moviment que utilitzàvem en vies locals segons ho permetien els horaris».

-Rodant en un tren autèntic. «La decisió de filmar en un tren ens va plantejar un important desafiament. El so es va gravar amb micròfons ocults, l’equip era mínim, tot era terriblement lent, ens faltava oxigen en aquests espais reduïts i feia molta pudor. Però al final de cada dia acabava agraït amb cadascun dels membres de l’equip per poder donar vida a aquest projecte d’una manera tan íntima. En aquestes imatges crec que hi ha vida real».

-A la pell d’una dona. «No necessito identificar-me amb els meus personatges, però sí entendre com se senten. Els personatges neixen al terreny comú de l’entesa entre el director i els actors. En aquest cas vaig posar més les meves coses personals en el personatge de Laura, però no pensava en el seu gènere, perquè la pel·lícula no tracta de ser una dona, sinó de ser un ésser humà. Ser home o dona és només un dels possibles rols que podem adoptar, però en aquesta pel·lícula intento mirar més enllà. M’interessa aquest terreny ocult que s’amaga darrere de la nostra imatge pública. En el clímax de la pel·lícula aquests personatges s’alliberen d’aquests rols d’adults, tornen a ser com nens, lliures».

-La intemporalitat. «Igual com la meva anterior pel·lícula, El día más feliz en la vida de Olli Mäki, té un caràcter atemporal. L’escriptor Michael Chabon deia que la nostàlgia és l’experiència emocional momentània de tenir el que s’ha perdut o mai s’ha tingut, en cas de veure gent que no s’ha vist, de fer un cafè en locals històrics que ja no existeixen. Aquest és el sentiment que t’envaeix quan una bellesa menor del món desaparegut es restaura per un temps. Sempre he dit que no soc nostàlgic, però aquest és més o menys el nucli emocional de les meves pel·lícules».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

-Els contrabandistes. «L’equip va haver de treure de contraban alguns dels negatius fora de Rússia per revelar-los, ja que es van filmar en la foscor i requerien un procés especial. Com que el desenvolupament no va ser possible a Rússia a causa de la pandèmia i la llei no permet transportar negatius de pel·lícula fora del país, vam haver de recórrer al contraban a la frontera entre Finlàndia i Rússia».

-Els petròglifs. «Aquestes pintures rupestres que tenen més de 10.000 anys són marques perdurables del passat. Laura creu que al veure’ls pot entrar en contacte amb una cosa permanent. Però els petròglifs són només pedres fredes, no es pot sentir cap connexió a través d’ells. I també representen la por de la mort. No volem desaparèixer per sempre, volem ser recordats. La gent fa estàtues i talles boges per deixar una marca al món com a prova que han existit. Aquesta pel·lícula és el meu petròglif. Espero que es mantingui molt temps després que me n’hagi anat. Potser només per dir que vam ser allà, que vam rodar aquestes escenes, que vam etar vius i ens vam divertir molt».