‘Fear of the dawn’, de Jack White: un valent aquelarre de ‘riffs’ rockers

The White Stripes van ser, entre 1999 i el 2007, l’últim fenomen ‘mainstream’ generat pel rock, i el ‘riff’ de ‘Seven nation army’ va quedar, petrificat, com a relleu del de ‘Smoke on the water’ (Deep Purple) per a l’ús i gaudi de la generació Y. Fites a què Jack White, en absència de la seva retirada exparella, Meg White, ha donat continuïtat amb una carrera en solitari (i activitats amb The Raconteurs i The Dead Weather) en què ha combinat el culte descàrrega elèctrica mil·lenària amb recerques de laboratori, mirant de retorçar la cançó rock perquè continuï presentant-se fresca i aventurera.

Aquí s’ha de situar aquest ‘Fear of the dawn’, un àlbum més voraç que el derivatiu ‘Boarding house reach’ (2018), fins i tot sense abdicar de l’exploració sònica, l’ambientació excèntrica i els rampells de ‘jam session’ gairebé unipersonal (White toca la majoria dels instruments). És el primer dels dos discos que entrega aquest any (el rellevarà, el 22 de juliol, ‘Entering heaven alive’), i deu el seu concepte a la tírria del músic a les radiants albades: «La llum del fòsfor ens trairà», adverteix en el tema titular, acollint-se a la foscor per salvar-se. Redoblant el missatge, una altra cançó, l’abonyegada ‘Eosophobia’, al·ludeix a la por irracional de la llum diürna.

Empremtes zeppelinianes

Molt afí tot plegat a l’imaginari tradicional del rock, com es pot esperar d’aquest músic nascut a Detroit, bressol de The Stooges. Alguna cosa d’aquest esperit del garatge flota a ‘Fear of the dawn’, tot i que molts dels ‘riffs’ miren més Jimmy Page que Ron Asheton: en el tram final de ‘Morning, noon and night’, la picada d’ullet és òbvia, i fins i tot ens sembla sentir el tro de la bateria de John Bonham com si fos una psicofonia.

Es diria que White està enamorat d’un cert so de rock, i ho celebra amb bacanals de guitarra que de vegades es concreten en cançons imparables (com les tres que obren el disc), i d’altres deriven en artefactes que et fan aixecar les celles: ‘Hi-de-ho’, amb discurs del raper Q-Tip (A Tribe Called Quest), o la ‘groovy’ ‘Into the twilight’, amb el seu cercle recreatiu, els seus vestigis de Prince i els ‘samples’ de The Manhattan Transfer i William S. Burroughs. Peces aquestes que poden semblar a mig fer, però hi ha una atractiva matèria viscosa en aquesta electricitat manipulada, oberta al punteig dissonant, el xiulet de ‘theremin’ i l’efecte de cine de ciència-ficció hereu de Joe Meek.

‘Fear of the dawn’ és alhora expeditiu i desacomplexadament estrany, i ens parla d’un músic que no es resigna a veure en el rock un llenguatge embalsamat. Gairebé 20 anys després de ‘Seven nation army’, Jack White continua creient en el poder del ‘riff’ de guitarra, reinterpretant-lo amb enginy i audàcia. Ho podrem constatar en el seu pròxim pas pel Cruïlla. Jordi Bianciotto 

Altres discos de la setmana

Després de celebrar la seva versió més clàssica i transversal a ‘Supercrepus II’, Joël Iriarte procedeix a cremar la pista de ball invocant l’esperit de Chasis i Scorpia, la tralla ‘bakala’ i l’‘eurodance’ de gasolinera, amb textos lírics que ens conviden a pujar al «tren de la bruixa dels sentiments». Crepúculo poeta i artificier, alia la palma flamenca (amb Las Negris i Dani el Ratón) i el vell vocòder, i se les apanya per fer possible un tecno bonic, sense hac i d’autor. J. B.

¿Seran capaços Rhian Teasdale i Hester Chambers de sobreviure al ‘hype’ generat per la irresistible ‘Chaise Longue’? El seu primer elapé demostra que tenen les eines per fer-ho –enginy, insolència, encant i punteria melòdica– tot i que la producció de Dan Carey les acosta potser en excés a l’indie dels noranta de grups com The Breeders i Pavement. Poc llast, en qualsevol cas, per a un debut excitant que té la virtut de recordar-nos que la vida també pot ser divertida. Rafael Tapounet 

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

Més de 20 anys a Barcelona i, per fi, el músic cubà Papa Orbe s’estrena amb un disc. ‘Sabor y medio’ és una classe magistral de ritmes llatins perfectament executats: cubop, son, mambo, bugalú, salsa... Però el millor és que d’aquest verger de ritmes Orbe treu unes cançons de primera. Algunes de nostàlgiques; d’altres, pícares; totes molt vives. ’Panamangui’, glossa del pispa de pa sucat amb oli que es busca la vida a la Barcelona del turisme –«‘óyeme guiri, ten cuidado, porque te dejan pelao’»–, és d’antologia. Roger Roca

El raper mallorquí reparteix en la seva última ‘mixtape’ algunes factures: la primera, i la que crida més l’atenció, al seu antic segell, Sony. Diguem que missatges directes després d’una ruptura poc amistosa. Fora d’això, envoltat de noms del present de l’urbà llatí (Khea, Eladio Carrión, Snow Tha Product...), Rels B aprofita les vuit pistes de la ‘mixtape’ per mostrar el seu orgull, fites i trajectòria. Missatgets per tothom. Ignasi Fortuny