Orhan Pamuk: «No tinc por d’anar a una presó d’Erdogan»

Pamuk va començar a escriure’l cinc anys abans de la covid i feia 40 que hi pensava. Així que ningú pot acusar-lo d’oportunisme al relatar a la novel·la la devastació que va provocar el 1901 la pesta bubònica a l’illa fictícia de Minguer, perla del Mediterrani oriental, inspirada en Creta, i les mesures de contenció que s’hi intenten aplicar, com el confinament, que implica l’aturada de l’economia. «Els meus amics em preguntaven per què escrivia sobre una pandèmia si no n’hi havia al nostre món. I de sobte vaig descobrir que estava vivint una pandèmia com la que descrivia. Al final totes les pandèmies s’han superat i han desaparegut. La humanitat sempre sobreviu i s’inventa nous problemes. La supervivència està en els nostres gens, la resiliència –explica l’autor de ‘Neu’, que vindrà a Barcelona per Sant Jordi–. És una vergonya que tanta gent gran hagi mort, sacrificada, perquè els governs estaven més preocupats pels negocis i les botigues». 

«La humanitat es comportava igual. Vaig reduir les meves descripcions de la quarantena perquè tothom sabia com era. I davant de tants elements negatius vaig introduir humor i ironia, i la bellesa de l’illa i de la vida. Però vaig veure que el meu món d’escriptura es convertia en públic i em vaig sentir un mica gelós de la realitat», admet el Nobel, bon coneixedor de la literatura sobre epidèmies, especialment el ‘Diari de l’any de la pesta’, del seu admirat Daniel Defoe –que «es va basar en les notes del seu oncle durant la pesta de Londres de 1715 i té instint per entendre el cor i el comportament humans, la por... la psicologia dels personatges»–, però també ‘Els promesos’ d’Alessandro Manzoni i ‘La pesta’ d’Albert Camus.  

«No tinc por d’anar a la presó», assegura Pamuk, que va pel carrer amb protecció davant la petició del fiscal. «L’atac no té cap fonament. No és cert que ataco Atatürk, mai ho he pretès. No hi ha cap al·lusió directa a ell. Però sí que és una al·legoria de l’alçament de noves nacions –Bulgària, Turquia, Sèrbia...– després de la desintegració de l’imperi otomà. Quan em va trucar la fiscalia els vaig preguntar en quina pàgina em burlava o insultava Atatürk. En cap. No poden provar res. Són acusacions kafkianes. No em preocupa ni vull oferir-me com a víctima. L’experiència em diu que tot això s’esvairà en els laberints de la burocràcia d’Ankara. Forma part d’una lluita política: els enemics nacionalistes islamistes es queixen que els meus llibres es llegeixin a les escoles».

Periodistes i escriptors empresonats

No es mossega la llengua davant la situació a Turquia. «El Govern d’Erdogan ha acabat en els últims anys amb la llibertat d’expressió. Els qui tenen problemes no són els escriptors de ficció, sinó periodistes valents que passen dos anys a la presó, que al sortir tornen a escriure coses valentes i tornen a la presó –lamenta–. Tenim un ministre de Justícia que anuncia amb orgull que construeixen noves presons, com si es tractés d’hospitals. Això ha passat en els últims sis anys, mentre la humanitat estava mirant. I, remarco, sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Tenim una democràcia falsa en el sentit que la gent vota, i vota Erdogan malgrat que fiqui gent a la presó només per insultar-lo quan només el criticaven».

Però també hi ha «una cosa bona»: «Les enquestes diuen que la seva popularitat està caient i, si les pròximes eleccions són clares i justes, Erdogan caurà, creguin-me. Perquè en els últims mesos i anys l’economia s’ha enfonsat i hi ha molíssima pobresa. La gent no té per menjar i fins i tot diaris pro Erdogan i els islamistes estan enfadats amb ell i denuncien aquesta situació. A la gent li importa poder menjar, no els periodistes a la presó».  

L’horror, tan a prop

Notícies relacionades

Orhan Pamuk davant el poder

¿Val la pena?

Tampoc defuig opinar sobre la guerra a Ucraïna. «És immoral matar els ucraïnesos i envair un país només perquè ha decidit que no vol formar part del bloc de l’ex URSS ni que Rússia els controli. Envair i matar milers de persones amb aquest pretext, com hem vist en les atrocitats del nord de Kíiv, és horrorós. El més vergonyós és que amb internet podem veure’n un munt de vídeos. Jo mateix ho faig i em sento culpable al veure els cossos que jeuen, assassinats, als carrers; vídeos de gent que el grava des de casa seva. L’horror és tan a prop que no podem dir que és una lluita entre l’OTAN i Rússia. Sents culpabilitat i vols fer alguna cosa, però et frustres perquè no saps què». 

Veu femenina

En aquest escenari, a més un cop d’Estat, una declaració d’independència de l’illa i la caiguda de l’imperi otomà. El lector coneix la situació a través de la princesa Pakize Sultan, neboda del sultà Abdülhamit II i dona del doctor Nuri. En l’actualitat, una historiadora acadèmica entrellaça testimonis i historia. «És una decisió ètica que m’imposo. Veure el món a través de la veu d’una narradora femenina. Que la gent no pensi que l’he escrit jo, sinó una dona. No és per correcció política, sinó que perquè soc un home de l’Orient Mitjà que coneix tota l’estupidesa d’aquest món i vull veure’l a través de la mirada femenina. A ‘Em dic Vermell’ ho vaig fer a través de la mirada de la meva mare», recorda l’escriptor, que quan era adolescent volia ser pintor influït per Van Gogh i Picasso i avui, diu, rellegeix constantment Borges, Umberto Eco i García Márquez.