CRÍTICA DE LLIBRES

‘Desconcert’ de Richard Powers: viatge al cosmos interior

L’escriptor nord-americà, premi Pulitzer, retrata un món fuetejat pel canvi climàtic i les pandèmies

«¿Què creus que és més gran? ¿L’espai exterior...? ¿O l’interior?». És una de les moltes preguntes que Robin formula al seu pare Theo, evocant al seu torn la gran obsessió de la ciència-ficció de pensament, que, des de clàssics com ‘Hacedor de estrellas’, d’Olaf Stapledon, fins a ‘Flors per a l’Algernon’, de Daniel Keyes, aquí citats explícitament, travessa com un corrent de protons mil·lenaris les pàgines de l’última, preciosa novel·la de Richard Powers. Aquest cosmos ple de planetes que són potència de vida, i al qual en el text es pot viatjar amb simuladors astrofísics, és, en realitat, el cosmos de la nostra consciència, que, curiós i indignat, no para de desfer-se en les seves emocions i es pregunta per la fi del món i la bellesa de l’experiència. Menys botànica, menys rizomàtica, més accessible en la pràctica ecoliterària que ‘El clamor de los árboles’, ‘Desconcert’ retrata un món que coneixem massa bé –fuetejat pel canvi climàtic i les pandèmies, pel càstig a la immigració il·legal i la calamitat de la salut mental–, emmarcat en la relació entre un pare i un fill, tots dos encisats pel poderós record de qui va ser dona i mare i va morir en un accident, que irradia una tendresa infinita.

Pare i fill

Notícies relacionades

La columna vertebral de la novel·la és el diàleg que mantenen Theo i el seu fill, que pateix un trastorn psicològic diagnosticat que pot nomenar-se a gust de consumidor (TDAH, bipolaritat, autisme), i que el pare no vol medicar. Un tractament experimental anomenat ‘neurofeedback’ li permet fusionar-se amb la consciència de la seva mare morta, i llavors es converteix en un ésser il·luminat per la calma i la saviesa, capaç de controlar la ira. La novel·la està narrada des del punt de vista de Theo, un astrobiòleg a qui Powers construeix una veu alternativament des del duel, la incertesa, la fascinació i l’angoixa, sempre amb una prosa transparent i poètica. És una idea feliç que les rèpliques del seu fill estiguin escrites en cursiva, com si respongués des d’una altra galàxia de les tipografies, com si cada paraula que surt dels seus llavis –i del seu atribolat cap– fos realment significativa per entendre un món que camina decidit cap a l’autodestrucció.

Distòpia actual

Estructurada partint de capítols de diàfana concisió, alternant viatges astrals, el record d’un passat desbordant d’amor i el relat d’una paternitat ferida, aquesta és una novel·la distòpica que sembla estar passant ara mateix. Potser per això Powers decideix començar-la i acabar-la en un mateix viatge al cor fosc de la naturalesa, aquell lloc on les estrelles brillen al·lèrgiques a la contaminació lluminosa i cada ocell canta en el seu idioma; en fi, un lloc on la vida i la mort conversen mirant-se als ulls. L’ombra d’una icona ecològica com és Greta Thunberg és present a bona part del text, tot i que a Powers li interessa molt més empatitzar amb la bombolla de la consciència interior de la bonica relació paternofilial que sucumbir als paral·lelismes amb la realitat que ja coneixem. En definitiva, «Desconcert» és una novel·la d’una intimitat feridora en la petita desmesura.