El retorn d’Antònia Font segons Pau Debon, cantant i arma secreta del grup

Escena de desconcert. «‘Tio, ¿com ens ho dius ara, al moment de marxar?’, van replicar tots», recorda amb sorna Debon. «Ens vam quedar tres quarts d’hora xerrant: ’Bé, ostres, sí, no ho sé, a veure com ho podem fer...’». I de sopar en sopar: el següent no va tardar a arribar i el van convocar Joan Miquel Oliver i Jaume Manresa amb una proposta sobre la taula que va conduir a l’acord final, quadrant claus personals, logístiques, familiars. «Un disc i deu concerts grans».

Un disc elegant

L’àlbum, ‘Un minut estroboscòpica’, ja està entre nosaltres des de divendres i té el propòsit de reflectir la identitat clàssica d’Antònia Font des de la seva posició de senyors de quaranta i molts. «El primer adjectiu que vam fem servir al parlar del disc va ser ‘elegant’. Volíem fer un disc en el qual es veiés que hem crescut, que hi ha una maduresa», explica Pau Debon. En contrast amb l’última obra, ‘Vostè és aquí’ (2012), que «va ser un experiment».

En tots aquests anys, el llegat d’Antònia Font s’ha conservat amb cotó fluix. Oliver sempre ha evitat interpretar aquest repertori, tot de la seva autoria, en les seves gires en solitari. I Debon no ha gravat pel seu compte ni ha muntat cap banda, i d’ofertes no n’hi han faltat. El seu únic registre discogràfic en aquest temps va ser la cançó que va gravar a ‘Beix’ (2017), àlbum de Xanguito, paisà de Bunyola.

I, en un altre ordre de coses, s’ha de parlar d’uns bolos com a actor a ‘Mai neva a ciutat’ (2017-20), sèrie de Joan Fullana per a IB-3, on es va interpretar a ell mateix. «Va dels mallorquins que surten a treballar i que desconnecten una mica de l’illa», explica Debon. «Després tornen i se n’adonen que l’havien idealitzat: els amics han canviat i moltes altres coses, i es troben una mica estranys i els costa adaptar-se». En aquesta incursió davant les càmeres observa «un paral·lelisme» amb la seva manera de cantar amb Antònia Font. «Amb aquesta normalitat que em diuen que tinc».

Vocacions perdudes

Es diria que Pau Debon és cantant perquè toca a Antònia Font. Abans, just havia format part d’una banda «amb quatre amics de l’institut» anomenada Dru («com la muntanya dels Alps»), i que feia «versions punkarres», informa. «No ho sé, però si no se m’hagués creuat Antònia Font, segurament no cantaria. El grup ha condicionat la meva vida per bé, però hi ha moltes coses que m’hauria vingut de gust fer i que no he pogut. Vaig estudiar Geografia i m’agraden molt la muntanya i la natura».

Alguna cosa d’això hi ha en la seva ocupació actual a la Fundació Deixalles, on coordina un equip ampli («de 70 a 100 persones») en un projecte de «reinserció sociolaboral per a persones en risc d’exclusió social, en activitats relacionades amb el medi ambient, sobretot residus».

Així, amb aquest aspecte de ciutadà que es posa a cantar quan podria fer moltes altres coses, Debon ha llaurat una reputació d’intèrpret senzill, franc, amb qui pots confiar. I d’una pulcritud executiva que crida l’atenció. ¿L’arma secreta d’Antònia Font? Moment per a la reflexió. «Amb els anys he anat veient que molta gent s’identificava amb la meva manera de cantar i vocalitzar. M’han dit que percebien una honestedat, i no és que jo pretengui ser honest cantant, sinó que això em surt de manera natural», raona. «Aquest pot ser una mica el secret, que no ho és en realitat. És ser natural, i no n’hi ha res més, i no vull ser més. Algú deu dir: ‘Doncs què avorrit, per ser cantant d’un grup famós...’. Doncs no aspiro a res més i tampoc ho vull. M’encanta estar amb el grup i cantar, però després soc Pau Debon, veí de Bunyola, pare dels meus fills, parella de la meva parella i punt final. Entenc que això, al final, es nota. Si volgués ser un personatge, segurament no em sortiria».

Cantar tranquil

Afegeix que Joan Miquel Oliver sempre l’ha ajudat «a cantar tranquil, que no se’t noti estressat», si bé a ‘Un minut estraboscòpic’ li ha donat menys pistes que en altres temps. Es confessa «una mica influït potser» per l’estil «intimista i sentit» que observa en algunes veus modernes, de Sílvia Pérez Cruz a Maria Jaume, que «donen molta més importància a la manera d’expressar que a la tècnica, tot i que també la tinguin».

Notícies relacionades

Mor el periodista i escriptor Arturo San Agustín

Els vols de la mort

De les cançons que Oliver ha compost per al nou disc, es queda primer amb la titular. «Ja al principi, quan la cantava amb la guitarra, vaig veure que seria gran». I en selecciona un parell més. «’Miquel Riera’, per la música i perquè m’agrada poder cantar sobre els escaladors, i ‘Cultura silenci’, que a qualsevol mallorquí que visqui a l’illa li ha de tocar la fibra». Però aquesta és una obra en què «cada cop que l’escoltes descobreixes coses noves i que necessita una mica més d’esforç que treballs anteriors com ‘Alegria’».

Debon és introvertit per naturalesa, però sempre s’ha trobat com a casa al pujar a l’escenari. «És una mica contradictori, sí», mussita, i observa amb «una mica d’inquietud» aquest nou debut d’Antònia Font programat ni més ni menys que per al Primavera Sound, davant un públic presumiblement enorme i barrejat, amb fans, curiosos i guiris. «Fa respecte però, ben pensat, serà més fàcil que començar en un auditori amb gent asseguda, concentrada, observant-te amb detall...». Al cap i a la fi, sa toquera no remetrà siguin quines siguin les circumstàncies. Ja s’ho està imaginant: «L’adrenalina de quan surts a l’escenari i veus la gent que canta les cançons».