Crítica preventiva

«Chica, ¿qué dices?»: per què pot ser que no entenguis la nova Rosalía

«Chica, ¿qué dices?»: per què pot ser que no entenguis la nova Rosalía
  • Els senzills de ‘Motomami’ han irritat part del públic de la catalana, en una metamorfosi constant. Un desengany que passa pel seu canvi de rumb, nou so i llenguatge (explícit a estones) i codis juvenils, entre d’altres

  • Rosalía publica ‘Hentai’, una oda al penis del seu amant

7
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Chica, ¿qué dices?». És curiós que aquesta salutació que fa Rosalía tot just començar ‘Saoko’, un dels senzills del seu imminent àlbum ‘Motomami’, pugui servir com a resum de les sorolloses crítiques abocades per la massa enfurismada sobre els últims passos de la catalana. A Youtube, un comentari al videoclip del tema ironitza: «Esperant ja la versió en espanyol». És un exemple dels molts que es poden trobar per l’àgora digital (tot i que també en la vida en tres dimensions; poden comprovar-ho amb el seu cosí, el seu company de feina o qui sigui).

La sentència en qüestió –l’estesa «no l’entenc» o l’alternativa «ha perdut el rumb»– beu de molts factors i ve d’abans que Rosalía sortís al camp a jugar amb ‘Motomami’ (amb ‘Hentai’ porta ja tres ‘singles’ publicats). Símptoma d’això podria ser el compte de Twitter Tweets de Rosalía Explicados (@RosaliaExplicad), que va començar el 2020 un jove català i que ha comptat fins i tot amb la complicitat de la cantant. La seva missió: respondre tots els ‘tuits’ de Rosalía replicant els seus missatges amb un llenguatge més transversal.

«No ho vaig fer perquè no se l’entengués, buscava que fos un compte [14.000 seguidors] absurd, amb un toc d’humor, no de burla», explica. De fet, aquest jove en la vintena seguidor de l’artista convida la gent a «obrir la ment» amb el nou treball de la catalana. «És una manera diferent de comunicar-se, més juvenil, utilitzant anglicismes, paraules llatinoamericanes...», exposa. I alguna cosa d’això hi ha.

Aquí, alguns factors que expliquen el desengany. Vegem-les.

1) La metamorfosi de la papallona

1) La metamorfosi de la papallonaPotser ja no és música per a vostè. I no passa res. La metamorfosi de la papallona Rosalía pot generar un punt de decepció procedent d’una sensació d’orfandat. El seu ídol ja no respon a la seva crida. Molts dels enamorats d’‘El mal querer’ (el seu segon disc) estan ara mateix en fase de negació. La crítica cultural Aïda Camprubí ho resumeix així: «S’hauria de preguntar a aquesta gent què esperen de Rosalía». Perquè la transformació constant ha acompanyat la catalana al llarg de la seva carrera. «Ella s’ha amarat, ha estudiat, i ara ho posa a sobre de la taula amb la seva barreja personal. Crec que s’hauria d’entendre des d’on ens parla», aporta Camprubí. Entre altres coses, es refereix a codis propis del món urbà, també de caràcter juvenil. Però això ho veurem més endavant.

«Si fas alguna cosa i ningú se’n sent exclòs pot ser que, al final, no estiguis canviant res»

Aïda Camprubí

És obvi, pel poc publicat –recordem– fins a la data del nou àlbum, que hi ha hagut un desacord entre el seu gran –en el sentit d’ampli– públic i la cap de les ‘motomamis’. El colombià Víctor Sánchez, promotor i periodista musical, analitza aquest desamor: «Molta gent s’ha sentit decebuda perquè ella era, bàsicament, una representant d’allò d’abans però modernitzat». «Tothom la veia com l’artista més gran de flamenc que hagi parit Espanya, creien que era la folklòrica moderna», afegeix.

El rebuig, la desconnexió de part del seu públic, no s’ha de llegir com una cosa negativa, és més, pot ser fins i tot un bon senyal. Seguir sempre el mateix camí no és, sens dubte, evolucionar. «Si fas alguna cosa i ningú se’n sent exclòs pot ser que, al final, no estiguis canviant res, estàs fent ‘el que toca’, i Rosalía fa temps que vol sortir d’‘el que toca’», sentencia Camprubí.

2) La llatinitat: el so

2) La llatinitat: el soRosalía va deixar la seva casa fa temps. Viatja pel món, i des d’allà fa les seves cançons. Per, per a i des del món. Víctor Sánchez, especialista en música llatina, considera que la unió de la catalana amb Rebeca León, la seva mànager, va ser també decisiva. I opina contundentment: «Avui dia l’artista que no entra en el món urbà pràcticament està abocat al fracàs».

Si ‘Los Ángeles’ era flamenc i ‘El mal querer’ partia del flamenc, ‘Motomami’ sembla que parteix pel que hem escoltat fins ara, si es pot concretar d’alguna manera, de la llatinitat (amb estructures molt més rítmiques). Uns sons que històricament han suscitat a Espanya mirades per sobre de l’espatlla. «És curiós perquè hi ha registres llatins que tenen rebuig, com el reggaeton o el dembow, però després n’hi ha d’altres, com el son cubà, que es consideren gairebé com la música clàssica, músiques fetitxe. Hi ha rebuig en la novetat dins de la llatinitat», exposa Camprubí, programadora del Festival BAM.

«És un disc arriscat i, tot i que la critiquin, ella s’està avançant al temps»

Víctor Sánchez

L’estigma cap a aquests gèneres és, de grat o per força, indubtable. Són cançons que parteixen des d’un altre origen, s’expliquen amb altres codis. A la parla Camprubí: «Tenim una mirada estigmatitzada perquè ens sembla que és música que parla a través del cos, mentre que nosaltres parlem més a través de l’intel·lecte».

El so de ‘Motomami’ és pura experimentació. Una cosa que, segons Víctor Sánchez, és signe d’aquests temps. «Els artistes volen reinventar-se, crear cançons rares, que no s’han fet, hi fiquen ‘beats’ raríssims. És un disc arriscat i, tot i que la critiquin, ella s’està avançant al temps», comparteix el promotor. Podria ser, diu, com quan Don Omar va treure ‘Idon’, un àlbum «dues dècades avançat».

3) La llatinitat: el llenguatge

3) La llatinitat: el llenguatge«Està vivint en un altre món, una altra societat, els argots són diferents, i el món urbà l’obliga a utilitzar aquests argots per adequar-se al que els joves consumeixen», exposa Sánchez. «S’ha ‘latinoamericanitzat’; és més, s’ha ‘boricuaritzat’», afegeix, amb referència a Puerto Rico. Rosalía fa ja anys que està instal·lada als Estats Units –se sap que entre Miami, Los Angeles, Nova York– i amb una parella de Puerto Rico –Rauw Alejandro, un pura sang boricua–. I, obvi, relacionant-se amb la galàxia de la música urbana. Tot s’enganxa.

«Està vivint en un altre món, i el món urbà l’obliga a utilitzar aquests argots per adequar-se al que els joves consumeixen»

Víctor Sánchez

El llenguatge utilitzat per Rosalía, dins i fora de les cançons, ha sigut col·locat a la diana: codis, barreja d’idiomes, referències a l’anime, marques... «La gent que no l’entén és, principalment, perquè no està en contacte amb aquest tipus de música, n’és fora», sentencia Camprubí. Aporta Sánchez: «Utilitza el llenguatge dels ‘tiktokers’, el dels joves». Al disc hi ha referències que van del programa de televisió ‘Lluvia de estrellas’ fins a ‘Kim K’, per Kim Kardashian.

La llatinitat comporta, en moltes ocasions, lletres explícites, missatges directes, una cosa que grinyola per aquí. ‘Hentai’, el seu últim tema abans del disc, va aixecar molta polèmica pel seu contingut sexual. Després de publicar un avenç de la cançó, Rosalía va arribar a preguntar per Twitter: «¿Les persones a qui us està molestant la lletra d’‘Hentai’ esteu bé?». Més tard, va gravar un vídeo en què es reia de la situació llegint la lletra com si d’un recital de poesia es tractés.

«La sexualitat femenina és una cosa que si no entra en el joc del sistema, molesta i no es pot escoltar»

Aïda Camprubí

4) Dona, estocada final

Notícies relacionades

4) Dona, estocada finalTots aquests factors, junts i barrejats, tenen una punta final: és una dona la que porta aquesta ‘moto’. Aquest fet és indiscutible per a Aïda Camprubí. Primer de tot, i seguint amb el punt anterior, perquè «la sexualitat femenina és una cosa que si no entra en el joc del sistema, incomoda, molesta i no es pot escoltar». En canvi, la música està plena d’homes explicant al món els detalls més íntims dels seus amors.

I després, que a una dona se li nega la genialitat. Ho exemplifica Camprubí amb la figura de Kanye West: «Publica ‘post’ alienats, persegueix la seva exparella, juga dient que treu un disc i no el treu... Si aquests canvis d’opinió els fes una dona dirien que està completament boja. Ho fa un home i és un geni, veu coses que ningú veu i està petant la indústria musical».