Anar al contingut

CRÍTICA DEL DISC DEL MOMENT

Rosalía i 'El mal querer', el pop d'una nova era

La cantant de Sant Esteve Sesrovires entrega una obra bonica i inquietant cridada a deixar pòsit en l'evolució de les músiques populars

Jordi Bianciotto

Rosalía i 'El mal querer', el pop d'una nova era

Admetem-ho: ‘El mal querer’ desconcerta les orelles educades en la tradició del pop i el rock amb la seva cirurgia de laboratori, tota aquella microelectrònica encreuada amb el xivarri de les ‘palmas’ i el toc de les guitarres flamenques, i el pols del barri fos amb les harmonies vocals místiques i pervertides per l’‘autotune’. Refinat i de carrer, amb mil i una capes per disseccionar i un missatge de fons, l’autoestima femenina, d'acord amb amb els temps, és una obra que sembla cridada a anunciar poc menys que un canvi de civilització en la música popular.

¿N’hi ha per a tant? És natural posar-se en guàrdia quan la figura de Rosalía irromp per terra, mar i aire en les nostres vides, ja sigui a través de la música o de notícies com el seu fitxatge per a Inditex. Però deixant de banda la temptació del prejudici ‘El mal querer’ és alhora un disc excel·lent i important. Una obra que, a més de mostrar sonoritats inèdites, no només té cos sinó també ànima. I un artefacte cultural en què una dona de 25 anys atempta de cop contra l’hegemonia del pop secular i l’ordre anglosaxó. No està malament.

Violència a l’aire

‘El mal querer’ s’ha donat a conèixer a través dels seus dos moments més incisius, el xulesc “tra, tra” poligoner de ‘Malamente’, presagi de la peripècia a través de l’amor, el dol anímic i el renaixement que ha de venir, i l’amenaçadora ‘Pienso en tu mirá’, amb la violència enrarint l’ambient sobre una base de buleria per soleá trastocada per l’influx del trap. Però aquest àlbum és tant una provisió de ‘hits’ com una obra cohesionada, que explica una història inspirada en una novel·la del segle XIII escrita en llengua occitana titulada ‘Flamenca’ (el gentilici de Flandes), en què un noble tanca en una gàbia la seva dona per gelosia.

Cada cançó ve acompanyada d’una paraula clau: del “casament” a la “disputa”, del “lament” a la “clausura” i, com a estació final, el “poder” que la protagonista assumeix rebel·lant-se contra el seu aparent destí. Un camí carregat amb cançons que majoritàriament contenen ingredients flamencs (palos, lèxic o sàmplers com el de Paquera de Jerez) i que despleguen un inquietant minimalisme en aquesta producció firmada per la mateixa Rosalía i El Guincho. Aquí hi ha sensualitat, però també un fons sever propi del jondo, i una litúrgia que projecta el conjunt cap a la transcendència.

Guitarres flamenques i sàmplers, les ‘palmas’ de Los Mellis i la Simfònica de Bratislava embolcallant Rosalía de santedat justiciera a ‘Reniego’. Cançons sofertes: ‘De aquí no sales’, sacsejada per una cadència primitiva entre panteixos de dolor i rèpliques orgulloses, i ‘Bagdad’, cim dotat d’una commovedora espiritualitat, amb una tornada en falset que connecta el compàs de la buleria amb el gest de la pregària (“junta las palmas y las separa”). Obra amb final reparador (“a ningún hombre consiento / que dicte mi sentencia”), que enforteix l’esperit i esbossa un nou pop a partir del flamenc i el pols urbà. ¿El principi d’una cosa encara més gran? Ara per ara, disfrutem del moment. ¡Tra, tra!