Crítica de ‘Sota la pluja’: l’escriptura sensual d’Anna Murià

Notícies relacionades

Mercè Rodoreda, anys d'aprenentatge

Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

Sota el títol ‘Sota la pluja’, Comanegra ha publicat els contes que l’escriptora Anna Murià (1904-2002) va compilar en dos volums, i que comprenen un període que va del 1946, amb ‘Via de l’est, al 1978, amb ‘El país de les fonts’. Editat i prologat per l’escriptora Mercè Ibarz, el compendi incorpora a més dos relats que Murià va guardar per a la novel·la ‘Aquest serà el principi’: ‘Focs de ciutat’ i ‘Haima’. En conjunt permeten fer-se una idea encertada de la prosa a flor de pell d’aquesta autora republicana exiliada a Mèxic, que aboca al paper molts dels dimonis d’aquells temps de somnis llibertaris i d’amor apassionat. A ‘Sota la pluja’, una dona embriagada per la pluja es deixa portar pels seus instints. En canvi, a ‘La noia que no ha estat mai noia’, l’autora aborda un tema tan difícil com els abusos a una menor amb una naturalitat pròpia de l’època.

La sensualitat, fins i tot el lirisme i la vena filosòfica, contrasta amb una mirada nostàlgica. Aquest és el sabor de boca que deixa ‘El país de les fonts’, que tanca el volum. Murià és capaç també de submergir-se en la ciència-ficció en un conte carregat de l’estupor que recorda la sèrie ‘The Twilight Zone’, de Rod Serling. Una de les peces reflecteix una experiència autobiogràfica de l’autora: ‘No’. Aquí apareix el ‘château’ (la mansió de Roissy-en-Brie on va anar a parar un grup d’escriptors després de la guerra i on Murià va conèixer el que seria el seu marit, Agustí Bartra) i permet fer-se la idea de l’ambient que es devia respirar en aquella mansió, on el sentiment de derrota i desorientació no anava disputat amb les passions més intenses. Perquè de nou l’amor, l’amor carnal, pren la davantera, així com la recerca de la felicitat.