Andrew Dominik: «La música de Nick Cave és la banda sonora de la meva vida»

¿Es pot dir que ‘This much I know to be true’ és el revers lluminós de ‘One more time with feeling’?

En efecte. La pel·lícula prèvia mostrava un Nick trencat pel dolor, que mirava de processar el trauma causat per la mort del seu fill. En aquesta, en canvi, el veiem totalment recuperat. A dir veritat, mai vaig pensar que aconseguiria sobreposar-se com ho ha fet. Ha comprès que, quan la vida de qualsevol persona arriba a cert punt, es converteix essencialment en una successió de pèrdues, i que arribat el moment ho perdrem absolutament tot. I tenir consciència d’això l’ha dotat de certa pau interior. És més lúcid que mai abans, i més responsable, i millor persona. I és feliç. 

I, no obstant, les seves cançons continuen transmetent tristesa. La majoria dels temes de ‘Ghosteen’ i ‘Carnage’ són com rèquiems.

Sí, i la resta són cançons d’amor a la seva parella, Susie; està molt preocupat per ella perquè sap que el 80 per cent de les parelles que perden un fill s’acaben separant, i té molta por de perdre. Nick continua sentint dolor, però ja no pateix. I em va semblar molt interessant documentar aquest estat tan particular. També em vaig veure commogut per la possibilitat de posar imatges a aquestes cançons perquè, quan Nick les estava component, també jo em trobava en un moment molt delicat. No és una cosa del que em vingui de gust parlar.

No és habitual que un cineasta dirigeixi dues pel·lícules sobre el mateix músic. ¿Què significa la música de Nick Cave per vostè?

És la banda sonora de la meva vida. Vaig començar a escoltar-la quan tenia 20 anys, i ara en tinc 55. I el conec personalment des que vaig començar a sortir amb la seva exnòvia Diana, just després que ell hi trenqués i li dediqués un disc sencer, ‘Tender prey’ (1988). Em fascina l’evolució radical que ha experimentat des que va irrompre al capdavant de la seva primera banda, The Birthday Party. En el món del rock, la majoria de carreres duren no més de cinc anys, i ell en porta més de 40. I mai havia tingut tant èxit com ara. 

¿I què significa per vostè Marilyn Monroe? ¿Per què va decidir rodar un ‘biopic’ sobre ella, ‘Blonde’? 

Totes les meves nòvies han sigut actrius, així que suposo que em sento naturalment inclinat cap a elles. I Marilyn Monroe va ser una nena a qui ningú estimava fins que es va convertir en la dona més desitjada del món, i llavors es va suïcidar. És un perfil amb què empatitzo per diversos motius. I d’això també prefereixo no parlar-ne.

‘Blonde’ encara no s’ha estrenat per porta molt temps envoltada per la controvèrsia, segons sembla a causa de les escenes de sexe. ¿Quin efecte ha tingut en vostè?

Només diré que la polèmica em sembla un disbarat. Qualsevol episodi d’‘Euforia’ té més càrrega sexual que ‘Blonde’. I vivim en un món en què la cançó més important de l’any es titula ‘Wet-Ass Pussy’ [en català, ‘Un cony ben moll’]. ¿Per què no ens deixem d’hipocresies?

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Senyor Dominik, vostè sempre ha parlat sense objeccions sobre els seus problemes auditius. ¿Com afecten el seu treball com a cineasta?

Durant els rodatges em passo el dia cridant tothom amb l’esperança que com a resposta ells també em cridin a mi, i així els podré sentir. Sol funcionar. Quan vaig rodar diversos episodis de la sèrie ‘Mindhunter’, no obstant, vaig ser incapaç d’evitar que tot l’equip em parlés exclusivament entre murmuris. Sovint em veia obligat a apujar tant el volum dels meus audiòfons que m’acabaven xiulant a les orelles. I seguia sense poder sentir ningú.