Nick Cave exorcitza la pandèmia al seu nou àlbum, ‘Carnage’

La pandèmia va fulminar la gira mundial de Nick Cave, que havia de portar-lo al Palau Sant Jordi a cavall de l’àlbum ‘Ghosteen’ (2019), però ens ha donat un fruit inesperat, l’àlbum ‘Carnage’, anunciat el mes passat i que aquest dijous a les 14.00 hores ha vist la llum per sorpresa en format digital (el físic arribarà el 28 de maig). Una obra tèrbola i espiritual, si bé de trajecte sonor més canviant i una mica més extravertida que les dues últimes de l’australià. Disc firmat a duo amb Warren Ellis, membre dels Bad Seeds des de 1997 i còmplice en nombrosos projectes.

‘Carnage’ (matança, carnisseria) és un àlbum inesperat pels seus propis creadors, que durant el confinament es van veure component les vuit cançons de què consta en només dos dies i mig. Tot això, segons afirmen, sense haver-ho planejat i atenent un «procés accelerat d’intensa creativitat», explica Ellis en la nota de premsa. Per a Nick Cave, es tracta d’«un disc brutal, però bonic, niat en una catàstrofe col·lectiva». Una obra que «simplement ha caigut del cel, com un regal».

Improvisació i ‘loops’ 

Obsequi, o ofrena, en què la parella brinda a la humanitat el seu bàlsam de bellesa i meditació. L’àlbum és el fruit d’una destil·lació del mètode de treball seguit a ‘Ghosteen’, donant més marge a la improvisació i obrint una mica l’espectre sònic amb accents de ritme i colors instrumentals, fins i tot col·locant la narració al centre del paisatge.

L’entesa de Cave i el multiinstrumentista Ellis s’endevina fluida i intuïtiva. Tot i que és la primera vegada que tots dos firmen un àlbum com a duo, són extenses les seves col·laboracions al llarg dels anys, fins i tot més enllà dels Bad Seeds, des del grup paral·lel Grinderman (2006-13) a les bandes sonores per a pel·lícules, televisió o teatre. Treballs, aquests, en els quals Ellis va desenvolupar els ‘loops’ electrònics atmosfèrics que Cave potenciaria als seus últims àlbums i que se situen al substrat de ‘Carnage’.

Cordes sobrenaturals

L’halo místic envolta l’obra des de la primera cançó, ‘Hand of God’, que camina des de la serenitat assistida pel piano cap a una maror ansiosa, amb cordes de brillantor sobrenatural, mentre Cave adverteix de la «mà de Déu / que ve del cel», passant del sord monòleg interior al crit repetitiu. La inquietud creix a ‘Old Time’, peça assentada en fosques trames electròniques, amb el frec del violí, que Cave entona amb creixent desassossec. Peça intranquil·la, de text entre somiador i reflex d’episodis passats: «Bellesa llunàtica sota una lluna d’aigua / et fons amb la piscina de l’hotel / ‘By the time I get to Phoenix’ a la ràdio», canta al·ludint al clàssic de Jimmy Webb dels anys 60, que Glen Campbell va fer seu («la més gran ‘torch song’ de la història», va dir un dia Frank Sinatra).

La peça titular, ‘Carnage’, la que més va costar d’acabar segons els seus autors, projecta el Cave balsàmic, potser a la recerca de la curació de l’ànima, cobrant altura de la mà dels cors angelicals. Cert ànim purificador: «Eres tu, eres tu i només tu / I és només amor / Avançant sota la pluja / Costa avall des de les muntanyes / Com un tren». En contrast, el pas sever, de reminiscències industrials, sobre el qual s’alça ‘White elephant’, el tema més convuls, de cant irat i cors amb ressonàncies del vell gòspel. Les metàfores arriben lluny. «Soc una Venus de Botticelli amb penis / muntant un enorme ventall enribetat / Soc una dona d’escuma de mar sortint de la rosada / Vinc a fer-te mal / amb l’arma als meus pantalons plens de llàgrimes d’elefant / i un cavallet de mar a cada braç».

Calma i esperança

Les aigües tendeixen a calmar-se a partir de la plàcida ‘Alburquerque’, assentada en el diàleg de les senzilles notes de piano amb les bases orquestrals del sintetitzador. Cave suplicant, trencant-se per dins quan apunta a les paraules de la mare al seu fill, llegibles en clau de confinament. «No anirem a Amsterdam / ni a aquest llac de l’Àfrica, estimat / No anirem enlloc / en cap moment d’aquest any / Llevat que jo et somiï allà». La litúrgia acollidora acompanya ‘Lavender fields’ i ‘Shattered ground’, sentit càntic de comiat.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Aquest Cave deconstruït, buscant l’essència ascètica de la cançó, arriba al seu últim port a ‘Balcony man’, la peça més ‘minimal’, on sembla desmitificar la seva pròpia figura quan canta: «soc l’home del balcó, soc Fred Astaire / Creus que tinc un pla fins que arribo a les escales». Les paraules que tanquen el tema i l’àlbum («el que no et mata només et torna més boig») bé poden acompanyar-nos en aquests dies dislocats. Culminen una obra de recolliment transcendent, amb les seves al·legories al·lucinades i el seu fons d’esperança; serena, però amb brots de fúria. La resposta de Nick Cave al més imprevist, portant el dolor i el desconcert a una estació avançada del seu art musical.