Ono li treu brillantor a Zemlinsky

Kazushi Ono, que deixarà la titularitat de l’OBC al setembre, va presentar en la seva tornada al podi de l’Auditori un programa que va començar 10 minuts tard i que va comptar amb un exemple de la creació musical catalana actual que feia de contrapunt de la juxtaposició de la ‘Simfonia Núm. 49, La passione’ (1768) de Haydn –obra fonamental d’un dels pares del gènere– amb una altra que porta la forma a la seva radicalització, la ‘Lyrische Symphonie’, de Zemlinsky. Estrenada el 1924, posseeix l’empremta evident de Mahler i de les seves simfonies amb solistes vocals o, millor, de ‘La cançó de la terra’. Composta de set moviments per a gran orquestra, baríton i soprano sobre textos de Tagore, cada moviment és un gran ‘lied’ units per interludis.

Ono va aconseguir carregar de passió la lectura d’aquesta muntanya russa d’emocions i que parla tant de l’amor com del desamor, ben secundat pels músics en una inspirada entrega, amb especial rellevància aquesta vegada del metall i la corda. La soprano Annette Dasch es va veure còmoda en els extrems de la tessitura, sobretot a ‘Mutter, der junge Prinz’, mentre que Josep-Ramon Olivé es mostrava una mica incòmode en els extrems del registre i amb una projecció limitada.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

A l’obra de Haydn, la deliciosa aroma de vitalitat de la qual es barreja amb certa melancolia pròpia del to menor –i que també impregna el moviment del ‘Sturm und Drang’, que tan bé representa–, va ser interpretada amb delicadesa i bon sentit, amb gairebé tot al seu lloc tret d’algunes entrades una mica nervioses en els moviments més enèrgics.

Abans, va arrencar la vetllada ‘Obreda’ (2020), de Joan Magrané, literalment un «bosc d’obres» segons el terme concebut per l’artista Perejaume, molt apropiat per a l’esperit d’una peça que s’inspira en l’home en la seva relació amb la naturalesa des del sumptuós teixit sonor que el compositor català sap ordir amb sapiència. És un encàrrec de l’Orquestra Nacional d’Espanya estrenat l’octubre del 2020 a l’Auditori Nacional de Madrid. Complexa i variada, ‘Obreda’ posseeix moments fascinants, sobretot en la seva part central. De tímbrica luxosa, resulta evocadora i suggeridora, i l’OBC va semblar congeniar amb un llenguatge, d’altra banda, gens revolucionari.