Juan Tallón: «‘Obra maestra’ és com una pel·lícula de Hitchcock i un homenatge a la meva paciència»

Sense vol en el vers, com hagués dit José Hierro, aquest home que s’assembla a Peter O’Otoole, Juan Tallón, ha escrit amb el pols que va demostrar a ‘Rewind’ una obra mestra (de la literatura, de la paciència) que titula precisament ‘Obra maestra’. Com l’anterior, aquesta ha sigut publicada per Anagrama i ja ronda per les taules dels qui fan una ullada al cine o les sèries internacionals. L’assumpte d’aquesta sorprenent obra d’art de la realitat i de la ficció tracta d’un succés que potser no s’aclareixi mai: ¿Com va poder desaparèixer dels dominis del Reina Sofia una escultura de 38 tones de ferro de l’artista nord-americà Richard Serra? El fet es va descobrir el 2005, ell ho investigant des del principi de la passada dècada i el resultat és aquest llibre en el qual s’assisteix (amb la seva pròpia inventiva de novel·lista o com un pacient reporter) de 73 personatges, reals o millors, que van tenir a veure amb aquella desaparició única en la història. Com la novel·la que ho explica. Tallón va néixer a Vilardevós, Ourense, el 1975, i s’estableix davant el periodista vestit amb camisa blanca, prim com aquell actor irlandès a qui s’assembla. 

Aquest llibre és un homenatge a la paciència.

Jo crec que és un homenatge a la meva paciència. És un acte d’insistència, de bogeria també.

¿Per què vas insistir-hi?

Perquè crec que és una història fascinant. Però no trobava la manera d’explicar-la. I això em provocava una obsessió. Una obsessió que de vegades calia ajornar perquè havia d’escriure altres llibres. Perquè si no... escriuria un llibre cada 10 anys.

¿En quin moment vas decidir seguir?

A finals de la dècada passada. Quan el 2006 es coneix que l’escultura no apareix, em quedo impactat i no se m’oblida. Se’m va quedar allà, com una peça solta que fa un sorollet molest. El 2009, quan vaig anar al museu, vaig dir: he d’escriure sobre això. Però el gran moment va passar gairebé 10 anys després, quan després de molta feina de documentació, de recollir testimonis, de bussejar a l’hemeroteca, de consultar bibliografia... va arribar l’instant en què per fi vaig veure la manera d’explicar aquesta novel·la i de superar el que em semblava insuperable: com gestiono una cosa que té tant misteri al principi. M’agrada pensar que el meu cas és semblant al d’Alfred Hitchcock amb ‘El naufragi de Mary Deare’, una pel·lícula que mai va poder rodar. Era la història d’un vaixell que descobreixen enmig de l’Atlàntic i que, quan hi pugen, veuen que està abandonat i, no obstant, els motors són calents encara, no hi ha senyals de vida, però han desaparegut els bots salvavides. Hitchcock no va poder rodar aquesta pel·lícula perquè hi havia massa misteri, és a dir, començava massa amunt. Doncs jo vaig sentir que passava això amb la meva novel·la: que tocava sostre ja al primer capítol. Una escultura de 38 tones desapareixia com si fos lleugera i m’era difícil gestionar aquesta quantitat de sorpresa. Bé, vaig trigar, però vaig trobar la manera de mantenir el misteri al llarg de les 300 pàgines que té la novel·la.

¿Com?

Generant una novel·la que no està governada per un narrador o per una veu, sinó que es recolza en testimonis de 73 veus i cadascuna proporciona un tipus d’informació que no en proporciona cap de la que la precedeix, que proporciona una cosa específica.

¿I com vas aconseguir que aquestes persones no es repetissin?

Fent una tasca que no es veu o, diguem-ne, un treball rebutjat. En el procés de correcció de la novel·la, em vaig adonar que algú repetia alguna cosa o que part del que deia no aportava cap valor. Llavors, aquest procés de depuració permet quedar-se amb el que és únic.

¿Què diu de tu aquest llibre?

Mmmm...Bé... crec que... Que parla de més de 10 anys de feina. Crec que la lectura del llibre evidencia el gran treball que hi ha hagut darrere. En termes d’hores, eh. El temps. Tota la investigació. I ja que un dels capítols està narrat per l’autor, deixo veure el que implica la feina d’escriure.

¿Què vas aprendre de tu mateix fent tot aquest treball?

Vaig aprendre que és un encert escriure el llibre que al principi veus impossible. Em sembla que té mèrit aconseguir fer el que al principi creus que no saps fer.

En aquest procés d’investigació i escriptura, ¿has tingut por en algun moment?

No. He tingut clarament la sensació d’estar arriscant, això sí. És un doblar l’aposta respecte al llibre anterior. És una cosa que li vaig sentir una vegada a César Aira: cada nou llibre ha de doblar l’aposta de l’anterior. I a l’arriscar-te... pots perdre-ho tot. Però això és molt motivador.

Juan, fer una escultura és menys complex que fer una novel·la com aquesta.

Bé, diguem-ne que fer una escultura no és fàcil. Abans de fer-la, tu necessites la idea d’aquesta escultura. I de vegades aquesta idea és el resultat de molts anys. O sigui, que també és complicat. I jo penso que escriure una novel·la és una mica més fàcil.

L’escultura va desaparèixer i ara reviu en paraules. Tu has escrit una escultura, per dir-ho així. 

Jo he fet una metàfora de la recerca, del desig de saber, de voler obtenir una resposta, una cosa que és el motor de tot món. La novel·la recorre tot aquest procés de recerca.

¿Què et van ensenyar tots els testimonis que vas obtenir sobre els diferents oficis?

Que tots tenim una manera particular de mirar. I això m’ha permès agitar la manera d’acostar-se al gran personatge de la novel·la: l’escultura. Però em vaig adonar que els testimonis més interessants no són tant els dels experts en art, sinó els d’un ferroveller, un camioner, un taxista... fins i tot el d’una terrorista.

Impressiona el testimoni de la terrorista, sí.

És que aquest, en particular, és un testimoni que he treballat amb el context. Ella pertany a ETA i, per fer aquest personatge versemblant, has de fer-lo raonar i expressar-se com algú que realment pertany a aquesta banda terrorista. Cal documentar-se i fer un exercici gairebé actoral: tu, com a autor, has de fer de terrorista.

¿Què és el que més et va impressionar d’aquest personatge?

La seva manera de viure en un món paral·lel, la seva falta de sentit comú. El seu odi.

Allà es nota una distància i això és, també, una manera d’introspecció, ¿no?

És obvi que jo no he entrevistat tots els personatges. Però amb els que vaig parlar, els vaig fer saber que escriuria una novel·la i no una crònica periodística. Que jo tindria en compte el que em diguessin, però que també ficcionaria. I van ser molt generosos a l’acceptar.

És a dir: ¿aquí hi ha personatges de ficció que són reals?

Exacte. Hi ha personatges reals i jo invento el seu testimoni, però intentant mantenir-me més o menys fidel al que van dir per mantenir la versemblança de la història. I després hi ha personatges completament inventats, que no van existir. Però que són autèntics.

Tots els personatges donen de si relats curts. I un pot interpretar que tot és real, menys alguna cosa. Com en els relats.

Sí. Aïlladament els testimonis són pobres. Però sumats i posats un rere l’altre, es reivindica o es capitalitza la seva aparent pobresa com a riquesa.

¿Com vas establir la relació dels testimonis?

Diguem-ne que jo no vaig començar a escriure amb les 73 veus decidides. En tenia unes quantes. Però aquesta és la necessària aventura de l’escriptura: un no pot conèixer absolutament tots els passos de l’escriptura. He de desconèixer alguna cosa. Així se’m van anar ocorrent noves veus. Unes d’entrevistats i altres de basades en la imaginació.

¿I com vas arribar a l’estil, al to, a aquest ritme que es manté al llarg de totes les pàgines?

És que aquesta novel·la té un sol personatge: l’escultura. Bé, potser el seu creador també. Tots els altres no són exactament personatges, són veus que presten testimoni del personatge principal de la novel·la. És a dir: l’escultura és la que genera aquesta música comuna, la que ho uneix tot.

És la història general d’un robatori que es converteix en una novel·la plena de testimonis. És un llibre insòlit com l’escultura. Però, ¿l’última línia del teu llibre és una insatisfacció o és un interrogant?

A veure: és la satisfacció de mantenir un interrogant més enllà de la novel·la. És un robatori sense lladre. I hi ha moltes coses que no sabem de l’escultura. I aquest misteri i sorpresa està al llarg de tot el llibre i vull que es mantingui, fins i tot, després. És a dir, no és un llibre tancat.

¿Quina és la teva hipòtesi personal sobre el que va passar amb l’escultura?

Bé, jo soc escriptor i una mica esclau de la ficció i de la imaginació. Llavors jo vull pensar que l’escultura no apareixerà mai i que mentre no aparegui serà bellíssima la història d’aquesta escultura. Perquè si aparegués... jo crec que em posaria trist. Perquè el misteri s’hauria revelat. I la revelació del misteri és sempre inferior al misteri. Mentre no aparegui, l’escultura és viva.

Aquest robatori és, també, un retrat d’aquest país i de la seva relació amb l’art.

És clar. Jo crec que la novel·la captura un moment d’aquest país. Un país que surt de la dictadura, s’endinsa en la democràcia i llavors els seus creadors comencen a promocionar l’art. Però al principi les institucions creades per a aquest fi estaven desorientades, tenien disfuncions, abandó de responsabilitats, negligències. Per això passa la desaparició d’una escultura.

¿Com qualifiques la gestió sentimental que va fer el mateix autor de l’escultura?

Bé, jo crec que l’autor va ser generós. I va ser elegant. Perquè no se li va escoltar cap paraula envers el museu que emfatitzés la seva negligència. I es va buscar una fórmula per aturar el desprestigi que produeix un succés d’aquest tipus: dir que la còpia de l’escultura que anava a crear era un original.

¿Quin significat té per a tu avui la distracció o la negligència com a metàfora d’aquest país?

La meva novel·la no vol plantejar-se això. No és un judici a l’error o als errors. La vida humana és impossible sense l’error humà. Si no hi hagués errors probablement no passaria mai res. En tot cas, la novel·la és un exercici de recerca del relat d’una cosa que va ser una negligència. Però la meva novel·la no jutja.

Si avui et trobessis amb Richard Serra, ¿què li preguntaries?

Li preguntaria si ha canviat la idea del destí que va tenir la seva escultura. En algun moment ell va dir que la seva escultura ja no existeix, però la matèria primera de la seva escultura potser es va convertir en objectes diferents: una fulla, la pota d’una cadira... És a dir, que l’escultura va morir però la seva ànima és viva.

¿Ho vas buscar?

Notícies relacionades

El gran espectacle de Nicola Coughlan

Terrats en Cultura torna l’1 de juny amb Marta Almirall

No. Ni tan sols ho vaig intentar. Em va semblar que no havia de satisfer aquesta vanitat de dir he entrevistat a aquest artista. Em va semblar més útil consultar entrevistes de tercers a Richard Serra.