Creació internacional
Castellucci s’enfronta al poder policial al Temporada Alta
‘Bros’, l’última creació del director italià, és una metàfora sobre el poder protagonitzada per una vintena d’actors amateurs convertits en policies.
Angelica Liddell busseja en el món del flamenc a partir de la figura i la música del ‘cantaor’ Manuel de os Santos ‘Agujetas’ a ‘Terebrante’
Temporada Alta estrena a Espanya dos potents peces internacionals que acaben de veure la llum a Europa: ‘Bros’, de Romeo Castelucci (El Canal, dijous i divendres), i ‘Terebrante’, d’Angelica Liddell (Teatre Municipal, divendres). Aquesta última s’inspira en la música i la figura del ‘cantaor’ Manuel de los Santos, ‘Agujetas’ però no té res de flamenc convencional: ni cant, ni ball i ‘faralaes’. Totes dues són coproduccions del festival.
L’espectacle de Castellucci va sorgir arran de la seva trobada constant amb les forces de l’ordre a París en l’època en què els armilles grogues es manifestaven cada cap de setmana molt a prop d’on residia. «Parla del poder inaudit de l’uniforme: quan el veiem ens fa sentir inferiors i culpables», explica. «Antropològicament, el títol Bros fa referència a una fraternitat, a un grup de persones agermanades per un pacte fosc». I aclareix: «La policia és una metàfora de la relació que la nostra comunitat amb l’exercici de la violència dins de la llei. No és una crítica a la policia. A través d’ells ens mirem a nosaltres mateixos». Castellucci, amb una dilatada experiència tant al teatre com en l’òpera, defineix ‘Bros’ com «un malson lúcid sobre el mecanisme de la violència». El muntatge es veurà al festival de Tardor de Madrid del 24 al 26 de novembre.
Una vintena de figurants, actors amateurs majoritàriament, protagonitzen ‘Bros’. Vestits com policies surten a escena disposats a no parlar i a complir les ordres que reben, que només ells escolten. «Han d’actuar sense consciència, evitant sentir-se responsables, sense saber el que fan», explica l’aclamat director italià.
«No és que sigui un sàdic. La violència és consubstancial a la mateixa naturalesa del teatre. Assumir el mal ens ajuda a alliberar-nos».
Romeo Castellucci
Castellucci, amant d’escenes fortes i impactants, és conscient de la duresa d’algunes de les imatges que inclouen tortures, vexacions, trets... És necessari, afirma: «El teatre ha de tenir una funció homeopàtica, ha d’assumir el mal, de ser-ne conscients. Cal posar les mans a la ferida i en el mal. No és que sigui un sàdic. La violència és consubstancial a la mateixa naturalesa del teatre. Assumir el mal ens ajuda a alliberar-nos».
Realitat i ficció
Va idear l’espectacle abans de la pandèmia, també abans de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis , aclareix. «Arran d’allò vaig pensar a renunciar a fer ‘Bros’. Va ser un moment de gran crisi personal: la realitat, una vegada més, va superar la ficció».
Els que hi participen com a policies a cada lloc són «gent anònima que arriben a escena sense fer càsting o audicions». Aquest dimecres ha tingut el primer contacte amb ells i s’ha limitat a donar algunes claus tècniques. «Actuen com a autòmats i la seva missió és complir ordres». Treballar així confereix certa «fragilitat» a l’obra. «Són possibles els errors, els malentesos i les ambigüitats perquè no tenen ni tan sols consciència del gest: només actuen sense temps per a la reflexió ni per a la consciència. Això, també és una metàfora». En principi la idea era que en cada funció canviessin els intèrprets però la Covid-19 ho ha impedit.
Notícies relacionadesCom a contrapunt Castellucci utilitza la figura del profeta Jeremies, interpretada per una veterà actor romanès al qual, com en els escrits bíblics, ningú entén. «Ningú capta les seves paraules. No comunica, clama al desert». L’Antic Testament ressona en aquesta obra.
80 programadors
Aquesta setmana uns vuitanta programadors de vuit països viatjaran a Girona per descobrir noves propostes. La programació combina produccions d’artistes reconeguts internacionalment amb altres artistes locals i companyies de dansa i teatre que val la pena descobrir. Liddell, amb molts fans a Girona, ha explicat que la seva incursió en el flamenc respon a la seu fascinació per la veu de l’Agujetas. «Em connecta a l’infern, el demoníac, la foguera primigènia i el primordial. Ell és l’únic pou net o enverinat del qual beure. En la seva veu hi ha l’edat del ferro, l’origen». I José Antonio Portillo, un altre creador al qual el festival sempre ha donat suport presenta ‘A pie’, una interessant instal·lació sonora sobre el cervell, la maternitat i la paternitat, al Centre Cultural La Mercè. Allà ha instal·lat un enorme plafó de set metres per tres amb imatges i dibuixos de Carmen Puchol ple de sorpreses.
- UN PILAR PER A FLICK La mutació de Raphinha
- Daniel Limones El cap policial d’Esplugues, nou director general de Policies Locals
- La ‘BCN dels 5 milions’ hauria d’anar més enllà del que necessita Barcelona"
- La comarca tindrà un "minitransvasament" de l’Ebre l’any que ve
- Estratègies financeres La pugna entre bancs rebaixa les hipoteques a tipus fix per sota del 3%
- Fran Garagarza: "L’Espanyol no ha de tenir complexos, podem ser més feliços que el Barça"
- Ciclisme Pogacar vol ser el Coppi del segle XXI
- L’ECONOMIA BARCELONISTA El Barça espera altres socis per a la filial digital que llasta els comptes
- LA LLIGA DE LES NACIONS Espanya busca el lideratge del grup i evitar més lesions
- CRÍTICA Ravel i els clàssics en l’OBC