Agustí Villaronga: «Rodar ‘El ventre del mar’ ha sigut com escriure a bolígraf»

¿Què ha significat per a vostè ‘El ventre del mar’?

És una pel·lícula que m’ha reconciliat amb moltes coses que havia perdut pel camí. Quan fas cine has de passar per infinitat de filtres, però en aquest cas el procés ha sigut d’allò més lliure i creatiu. Rodar-la va ser com escriure a bolígraf. M’ha retornat l’entusiasme, la curiositat i la màgia de la immediatesa. 

¿Sorgeix com a resposta a ‘Nacido rey’? 

Noooo [riu]. Em fa gràcia aquesta comparació. ‘Nacido rey’ va ser una obra d’encàrrec amb totes les seves conseqüències, jo em vaig intentar cenyir al que buscaven. Això que els directors tenim control sobre les nostres carreres és un mite, les coses venen com els dona la gana, gairebé sembla que estiguin escrites des de fora. Però a mi m’agrada més fer ‘El ventre del mar’, és clar. En realitat, sorgeix com un acte de rebel·lia a no quedar-se callat després de la pandèmia. 

Entronca amb el vessant més radical de la seva obra.

Això és veritat. Entronca amb les pel·lícules que m’han marcat, amb ‘Tras el cristal’, ‘El mar’ i ‘Aro Tolbukhin’, sobretot aquesta última, perquè està feta de capes arqueològiques. Com que no teníem pressupost, calia imaginar per explicar les coses. I hi havia molts elements, un judici de fa 200 anys, un futur inventat, una realitat cruel, un estat mental, així que es tractava de donar vida a totes aquestes peces. 

També introdueix l’element poètic.

Això ja estava en el text de Baricco en què em baso. Ell prenia un fet terrible, com el naufragi que plasmaria Géricault a ‘La balsa de la Medusa’, i ho transcendeix a través del llenguatge. També fa una cosa que a mi m’interessava molt, abordar el que passa a l’interior de les ments d’aquestes persones, de quina manera ja no tornen a ser les mateixes després de sobreviure a una catàstrofe així, com el trauma s’enquista com una malaltia incurable. 

També trobem un substrat representacional molt fort.

És que al principi havia de ser una obra de teatre, amb dos monòlegs intercalats entre l’oficial i el mariner. Però no va arribar a aixecar-se el projecte, així que el vaig convertir en guió, però no volia ignorar d’on venia, de la literatura, de la paraula. La veu en off de vegades és odiosa al cine, però aquí és una cosa buscada perquè existeixi aquest pes teatral gairebé com una solució per a la posada en escena. 

Notícies relacionades

El geni radical d’Agustí Villaronga arrasa al Festival de Màlaga

Un Raphael reconstituït

De nou torna a abordar la creació de monstres.

No sé si en aquest cas ho són, perquè es tracta d’una qüestió de supervivència. Em recorda el principi de la pandèmia quan els metges havien de decidir qui tenia més possibilitats de viure i qui no. De vegades per salvar vides cal prendre decisions terribles. El que és clar és que als que les prenen, els que tenen el poder, sempre els acompanyaran els seus fantasmes.