TEATRE
Crítica de ‘M’hauríeu de pagar’: el preu de la soledat
Jordi Prat i Coll desplega tot el seu potencial com a director i dramaturg a la seva elogiada peça que ara reposa la Sala Atrium.

Comença l’obra i escoltem Guillermina Motta tastant ‘La soledat’. Pensem que Jordi Prat i Coll –director en creativa ona expansiva– ens oferirà el seu perfil més musical i popular, el d’èxits com ‘Els Jocs Florals de Canprosa’ i ‘Requiem for Evita’. Però no, al seu vessant com a dramaturg se’ns mostra ara ombrívol en els retrats i auster en la seva representació (sense gairebé escenografia o canvis de llums). ‘M’haurieu de pagar’ conté tres monòlegs sobre la soledat, tres confessions de personatges desencaixats i exposats a un món que ho mercantilitza tot, fins i tot la revelació dels sentiments més profunds.
‘Tres quadros per a una anunciació’, títol de la visita que realitza la protagonista del primer text, una guia d’art en hores baixes que confon l’autoria de la Mona Lisa. Més que un lapsus, la seva confusió és un error de sistema, la punta d’un iceberg sota el qual s’amaga un compendi de fracassos sentimentals. La seva professió és una oportunitat per omplir el text de lectures artístiques, com si Prat i Coll s’hagués contagiat de la potència simbòlica del dramaturg Antonio Tarantino després de dirigir els seus ‘Vespres de la Beata Verge’. Àurea Márquez dibuixa una dona senzilla, els seus tics i la seva atonalitat expressiva condueixen, després d’un llarg ‘in crescendo’, a una catarsi de lectures freudianes.
Notícies relacionadesLa segona part presenta un jove model artístic de cos perfecte, un Adonis de poble empeltat a la ciutat. Hi ha en el seu relat una vibració nocturna molt koltesiana, desarrelament urbà com a ‘La nit just abans dels boscos’. A l’ocàs de la seva candidesa, la seva bellesa el condemna a ser objecte, l’enfronta a la sordidesa del món. Francesc Cuéllar fa ziga-zagues amb intel·ligència pels contrastos emocionals del seu personatge, per la nuesa total de cos i ànima, postura gens fàcil per a un actor.
I un altre gran intèrpret, Albert Pérez, es mostra profús en matisos i gestos a la peça final, la breu història d’un pianista les mans malaltes del qual aviat deixaran de tocar. La tercera revelació creix com una epifania musical, un fil d’esperança que connecta amb la bellesa última, Brahms. És el colofó per a un text cabalós que ha trobat l’energia justa en els intèrprets. La reposició de ‘M’haurieu de pagar’ era de justícia després de la seva estrena al juny. Un muntatge així mereix una generosa exhibició.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Laura Lobo, advocada experta en herències: “No s’ha de donar per fet que els nebots hereten del tiet solter i sense fills”
- Horta-Guinardó Les disputes obliguen a tancar l’Associació de Veïns del Carmel
- Marc Márquez passa pel quiròfan i es complica la seva reaparició
- Futbol El Barça va concedir a Limak l’obra del Camp Nou malgrat que un informe tècnic li atorgava la pitjor puntuació
- Anàlisi Improvisació organitzada
- Empreses La venda del 33% de Planeta dels Lara García s’encalla
- Consell Executiu Catalunya redueix un 95% l’impost de successions al camp per facilitar el relleu generacional
- MACROECONOMIA L’FMI torna a revisar a l’alça el creixement d’Espanya per al 2025 fins al 2,9%
- Investigació d’IrsiCaixa Una vacuna de Can Ruti potencia la resposta immunitària en càncer de bufeta no invasiu, segons un estudi
- Comarques de l’Ebre El Govern no descarta expropiacions i preveu mesures de seguretat als edificis en zones inundables