TEATRE
Crítica de ‘M’hauríeu de pagar’: el preu de la soledat
Jordi Prat i Coll desplega tot el seu potencial com a director i dramaturg a la seva elogiada peça que ara reposa la Sala Atrium.

Comença l’obra i escoltem Guillermina Motta tastant ‘La soledat’. Pensem que Jordi Prat i Coll –director en creativa ona expansiva– ens oferirà el seu perfil més musical i popular, el d’èxits com ‘Els Jocs Florals de Canprosa’ i ‘Requiem for Evita’. Però no, al seu vessant com a dramaturg se’ns mostra ara ombrívol en els retrats i auster en la seva representació (sense gairebé escenografia o canvis de llums). ‘M’haurieu de pagar’ conté tres monòlegs sobre la soledat, tres confessions de personatges desencaixats i exposats a un món que ho mercantilitza tot, fins i tot la revelació dels sentiments més profunds.
‘Tres quadros per a una anunciació’, títol de la visita que realitza la protagonista del primer text, una guia d’art en hores baixes que confon l’autoria de la Mona Lisa. Més que un lapsus, la seva confusió és un error de sistema, la punta d’un iceberg sota el qual s’amaga un compendi de fracassos sentimentals. La seva professió és una oportunitat per omplir el text de lectures artístiques, com si Prat i Coll s’hagués contagiat de la potència simbòlica del dramaturg Antonio Tarantino després de dirigir els seus ‘Vespres de la Beata Verge’. Àurea Márquez dibuixa una dona senzilla, els seus tics i la seva atonalitat expressiva condueixen, després d’un llarg ‘in crescendo’, a una catarsi de lectures freudianes.
Notícies relacionadesLa segona part presenta un jove model artístic de cos perfecte, un Adonis de poble empeltat a la ciutat. Hi ha en el seu relat una vibració nocturna molt koltesiana, desarrelament urbà com a ‘La nit just abans dels boscos’. A l’ocàs de la seva candidesa, la seva bellesa el condemna a ser objecte, l’enfronta a la sordidesa del món. Francesc Cuéllar fa ziga-zagues amb intel·ligència pels contrastos emocionals del seu personatge, per la nuesa total de cos i ànima, postura gens fàcil per a un actor.
I un altre gran intèrpret, Albert Pérez, es mostra profús en matisos i gestos a la peça final, la breu història d’un pianista les mans malaltes del qual aviat deixaran de tocar. La tercera revelació creix com una epifania musical, un fil d’esperança que connecta amb la bellesa última, Brahms. És el colofó per a un text cabalós que ha trobat l’energia justa en els intèrprets. La reposició de ‘M’haurieu de pagar’ era de justícia després de la seva estrena al juny. Un muntatge així mereix una generosa exhibició.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Un incendi al Baix Ebre crema 570 hectàrees, el 90% als Ports
- Osona Una ‘moto espia’ dels Mossos capta per la C-25 un conductor sense cinturó, parlant pel mòbil i bevent
- FUTBOL El Reial Madrid demana ajornar el seu partit de lliga contra l’Osasuna al 29 d’octubre
- El mapa territorial Enquesta CIS: El PSOE assetja cinc governs autonòmics del PP en l’equador de la legislatura
- En ple estiu Barcelona tanca la font ornamental de Glòries convertida de facto en piscina infantil
- A Barcelona Els Mossos abaten un home que va matar el seu germà d'un tret i es va atrinxerar a Calldetenes
- Helicobacter pylori: així són els símptomes de la infecció que afecta la meitat de la població
- Última hora Incendi a Paüls: el vent dificulta els treballs d’extinció d’un foc que ha arrasat 2.300 hectàrees
- Homenatge a represaliats pel franquisme
- L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU