Crítica de ‘M’hauríeu de pagar’: el preu de la soledat

‘Tres quadros per a una anunciació’, títol de la visita que realitza la protagonista del primer text, una guia d’art en hores baixes que confon l’autoria de la Mona Lisa. Més que un lapsus, la seva confusió és un error de sistema, la punta d’un iceberg sota el qual s’amaga un compendi de fracassos sentimentals. La seva professió és una oportunitat per omplir el text de lectures artístiques, com si Prat i Coll s’hagués contagiat de la potència simbòlica del dramaturg Antonio Tarantino després de dirigir els seus ‘Vespres de la Beata Verge’. Àurea Márquez dibuixa una dona senzilla, els seus tics i la seva atonalitat expressiva condueixen, després d’un llarg ‘in crescendo’, a una catarsi de lectures freudianes. 

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

La segona part presenta un jove model artístic de cos perfecte, un Adonis de poble empeltat a la ciutat. Hi ha en el seu relat una vibració nocturna molt koltesiana, desarrelament urbà com a ‘La nit just abans dels boscos’. A l’ocàs de la seva candidesa, la seva bellesa el condemna a ser objecte, l’enfronta a la sordidesa del món. Francesc Cuéllar fa ziga-zagues amb intel·ligència pels contrastos emocionals del seu personatge, per la nuesa total de cos i ànima, postura gens fàcil per a un actor.

I un altre gran intèrpret, Albert Pérez, es mostra profús en matisos i gestos a la peça final, la breu història d’un pianista les mans malaltes del qual aviat deixaran de tocar. La tercera revelació creix com una epifania musical, un fil d’esperança que connecta amb la bellesa última, Brahms. És el colofó per a un text cabalós que ha trobat l’energia justa en els intèrprets. La reposició de ‘M’haurieu de pagar’ era de justícia després de la seva estrena al juny. Un muntatge així mereix una generosa exhibició.