Crítica de ‘Winterreise’: Schubert en fosca dansa

Amb llargs aplaudiments va acomiadar el públic del Liceu l’última creació d’Angelin Preljocaj inspirada en el famós cicle de lieder ‘Winterreise’ o ‘Viatge d’hivern’. La foscor i la llum dominaven un escenari que es va anar transformant a mesura que avançava aquest viatge seguint aquesta obra mestra que Franz Schubert va compondre a partir de romàntics poemes de Wilhelm Müller. La perfecta simbiosi de música i poesia, amb el baríton Thomas Tatzl sorgint de l’escenari i reunint-se a la fossa de l’orquestra amb el pianista James Vaughan, es va completar amb una elegant i exigent coreografia d’Angelin Preljocaj, artista francès fill d’emigrants albanesos.

Notícies relacionades

La meva vida com un gos (que veu fantasmes)

Impactant crema de naus

Dotze ballarins del Ballet Preljocaj van brillar tant en els compassats números de conjunt, com en els duos, trios i quartets. L’opció del negre en lloc del blanc per a la neu, tenyint l’escenari des del terra i el vestuari dels intèrprets al principi encaixava amb el to ombrívol de la música. El món de cendres que recobria l’escenari feia pensar al coincidir l’estrena de l’obra a Barcelona amb la cimera del clima a Glasgow. Preljocaj, experimentat ballarí de formació clàssica que va connectar amb l’expressionisme alemany i amb l’estil de Cunningham, uneix passat i present, dansa clàssica i contemporània en una versió de ‘Winterreise’ allunyada del dramatisme que amara l’obra. Tot i que la mort plana a tota la peça, opta per penetrar en la complexitat de les relacions amb tocs d’humor, moviments sensuals, depurats i bonics. ¿Emoció? Els ballarins dibuixaven imatges suggeridores i magnífiques però sense pòsit, al contrari d’una música que penetra en el més profund del cor d’un amant no correspost.

Preljocaj –dissenyador també del vestuari– va oferir un contrapunt modern al sentiment i l’emoció que destil·la la música meravellosament interpretada per Tatzl i Vaughan. El coreògraf s’hi va inspirar per pintar la seva pròpia tela, una visó entre el passat i el present de gran plasticitat amb una sòbria i canviant escenografia i una brillant utilització de la llum. L’obra va aconseguir moments màgics com aquesta visió de dones convertides en estàtues que anaven canviant de postura, el joc d’equilibris d’un trio entrellaçat, un nombre d’homes amb llargues i vaporoses faldilles i un altre en el qual elles se’ls treien de sobre amb un simple moviment de ventall. Autèntica exhibició de dansa i música.