Cliff Richard torna a ‘Congratulations’ per celebrar els seus 80 anys al Royal Albert Hall

Va ser el primer dels nois dolents del rock’n’roll britànic en els 50, ídol pop amb la cara rentada en els 60 i, des de 1995, tresor nacional distingit com Sir per la reina Isabel. I aquests dies respira profund al Royal Albert Hall, a compte del per fi consumat ‘The great 80 tour’, itinerari britànic amb què festeja el seu aniversari més vertiginós (tot i que fa uns dies ja va complir els 81). «Aquí estem, tots junts, som els supervivents», va fer notar aquest diumenge Cliff Richard en el seu retrobament, retardat un any per la pandèmia.

Són quatre nits a la sala d’alt nivell, que bufa també les seves espelmes (pel 150è aniversari), plena d’un públic que va créixer amb ell i que l’ha convertit en un as del ‘hit parade’ de llarg recorregut; cas únic d’artista «¡I tot és culpa vostra!», va fer broma. El més recent és ‘Music... the air that I breathe’, amb el qual fa un any va estrenar els qui sap si feliços 20 i del qual va cantar un parell de temes.

A Abbey Road als 17

‘Entertainer’ consumat, ben elegant, canviant de fracs i jaquetes de lluentons fins a tres vegades, i amb la veu en molt bones condicions, Cliff Richard es va delectar retrocedint primer fins als seus inicis rockers. Aquí va sonar ‘Move it’ (1958), la cançó d’Ian Samwell que, com va explicar, va suposar el seu debut en un estudi de gravació, el d’Abbey Road, als 17 anys, acompanyat per cert grup anomenat The Drifters (futurs The Shadows). L’auditori, disposat a despentinar-se (només una mica) a cop de ‘Do you wanna dance’, ‘Gee whiz it’s you’ i ‘Please don’t tease’, amb els seus nobles sons de guitarra elèctrica: Richard va recordar que la primera Fender Stratocaster que va entrar al Regne Unit va ser el model rosa salmó que va regalar al seu col·lega de banda, el de les ulleres, Hank Marvin.

Malgrat l’aura de triomfador, es diria que hi ha un episodi que encara no ha acabat de digerir: el seu 2n lloc, amb ‘Congratulations’, a Eurovisió-68, per darrere del ‘La, la, la’ de Massiel. En la seva recent autobiografia, ‘The dreamer’, qualifica el resultat de «manipulat pel general Franco» per «fer d’Espanya una gran destinació turística», remarcant: «¡Suposo que va funcionar!» (i sense acusar cap dels països que haurien entrat en el joc: no hi ha suborns sense subornats). I bé, allà va ser ell, de tornada al mateix escenari d’aquella nit de fa 53 anys, proclamant una vegada més el desig que el món sencer compartís la seva felicitat en aquesta tornada pastura del circuit històric BBC (casaments, batejos i comunions).

Després de les seves «hores més fosques»

El clàssic eurovisiu va culminar una disfrutable roda de fites dels seixanta, amb ‘Living doll’, ‘Summer holiday’ i la prematurament melancòlica ‘The young ones’ (que Los Mustang van convertir en ‘Los jóvenes’). Cal apuntar que, en aquells temps, el 1963, Richard i The Shadows van gravar a Barcelona un disc, ‘When in Spain...’, i es van deixar veure per Sitges. L’altre pol del repertori va ser la reguera d’èxits que va sembrar a cavall dels últims 70 i els 80: de la rocker ‘Devil woman’ a ‘Where do we go from here’, embolicada en sons de sintetitzador de l’època, i passant per ‘We don’t talk anymore’, gran exit disco-pop del notable àlbum ‘Rock’n’roll juvenile’ (1979).

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Per tancar, es va adreçar al públic amb una peça, ‘Golden’, que va gravar pel seu 75è aniversari i en la qual elogia les llargues fidelitats. En el subtext potser flotava el seu episodi més amarg: l’acusació, el 2014, d’abusos a un menor, de la qual va ser exonerat i que es va saldar amb una potent multa a la BBC (2,2 milions d’euros) per violació de la seva vida privada (al difondre imatges del registre de casa seva des d’un helicòpter). «Un malson», apunta en el seu llibre, del qual va sortir-ne gràcies a la seva fe cristiana, taula de salvació en les seves «hores més fosques».