Les anècdotes del drama sísmic ‘Tokyo Shaking’

Els grans successos solen treure el pitjor de les persones, com l’egoisme o la covardia, però també poden servir perquè aflorin les seves millors qualitats, com la generositat o la solidaritat. Una mica d’això ha volgut mostrar el realitzador francès Olivier Peyon amb la seva última pel·lícula, Tokyo Shaking, que ha protagonitzat la prestigiosa Karin Viard (Algo celosa, La familia Bélier) al costat del jove Stephane Bak (Elle, La profesora de historia) i Philippe Uchan (Adiós, idiotas, Quién es quién). El film està basat en fets reals que van tenir lloc al Japó el març del 2011.

La pel·lícula se centra en una alta executiva de la delegació a Tòquio d’un important banc francès que viu allà amb les seves filles mentre el seu marit es manté a Hong Kong. La seva vida canvia després de ser víctima d’un terratrèmol que atemoreix els seus habitants, però el pitjor encara ha d’arribar ja que hi ha el risc que la central nuclear de Fukushima, a uns 250 quilòmetres, esclati i provoqui una catàstrofe més gran. Les autoritats nipones i l’ambaixada francesa intenten tranquil·litzar la gent, però res sembla segur. L’empleada haurà de veure’s obligada a prendre decisions per protegir les vides de la seva família i dels seus empleats. El film explica amb tot detall els dubtes i indecisions d’aquells dies en un país revoltat. El seu director ens explica les anècdotes del rodatge.

-L’experiència d’una amiga. «Tot és real i tot és ficció, encara que està novel·lat. És la història d’una de les meves millors amigues. Feia diversos anys que no la veia i em vaig retrobar amb ella a París el 2013. Pensava que encara era a Hong Kong, però em va explicar que feia dos anys que vivia a Tòquio i que, precisament, un mes després que arribés va ser quan es va produir el gran terratrèmol. Treballava per a una marca o empresa francesa i em va explicar una mica la comèdia humana, el que es veu al film, la gent valenta, la gent que vol fugir, la por i tot això m’ho va explicar amb grans rialles, adonant-se de com n’era d’absurd. Quan m’ho explicava, a mi em semblava increïble. Em va explicar la vida quotidiana durant una catàstrofe, que quan t’hi trobes pel mig no te n’adones, no tens ni temps de tenir por, estàs immers en el teu dia a dia».

-¿Què va passar amb la protagonista? «He novel·lat la relació entre els personatges, tot el que hi ha al film, sense parlar de Fukushima, dels evacuats, del personal estranger, si hi havia avions, si no n’hi havia. La situació al principi és real i tot el que passa. Però ella no va presentar mai la seva dimissió i, és més, va ser ascendida i se la van emportar a treballar a Nova York. El problema dels estrangers que eren a Tòquio és que Fukushima estava a 200 quilòmetres i ningú sabia si era perillós, no sabien si havien d’anar-se’n o havien de quedar-se. Tot era estrany, inusitat. Això va durar una setmana, el temps que va tardar la meva amiga a anar-se’n. Era una bogeria. O sigui, tot el que mostro al film és veritable».

-De París al Japó. «Vaig anar al Japó, em vaig trobar amb gent que ho havia viscut i, en tot el que em van explicar hi havia una coincidència, la reacció que van tenir els francesos que eren a Tòquio era molt més forta, com ho mostro al film. Els altres estrangers, per exemple, els alemanys, se’n van anar de pressa, els primers, o els nord-americans. El motiu d’aquest vincle entre francesos i japonesos és que tots dos tenen interessos en el tema nuclear. França, quan va passar allò de Txernòbil, amb aquell núvol que va travessar tot Europa, va ser l’únic país que va dir que no arribaria, que el núvol s’havia aturat a les nostres fronteres. Quan els francesos van veure que no era cert van deixar de confiar en la paraula del govern. Com a conseqüència, els francesos que eren a Tòquio no van creure ni el govern japonès ni el que els deia la seva ambaixada, perquè ja els havien mentit amb Txernòbil».

 -Rodant d’amagat. «Tòquio té la reputació de ser la ciutat on és més difícil rodar perquè és molt complicat aconseguir les autoritzacions, ja que segons la seva mentalitat tenen molt clar que no s’ha de molestar ningú. Per exemple, quan vols filmar una cosa tan senzilla com un cotxe pel carrer no és fàcil aconseguir els permisos. No podíem rodar els plans de Karin amb moto, les escenes en què ella va amb bicicleta o quan és a l’estació. Tot això ho vam haver de fer amb càmera oculta, sense permís. Els equips francesos i japonesos es van entendre molt bé, hi va haver una bona connexió. L’equip japonès ens explicava com fer-ho i, quan filmàvem, ells s’amagaven per si la policia arribava, ja que els hagués sigut complicat justificar-se, són les seves regles. Nosaltres ens podíem fer els bojos, fingir que no ho sabíem. A mi m’encantava veure Karin enmig de la gent, va ser formidable».

-Recreant un terratrèmol. «Per a l’escena del terratrèmol vam utilitzar efectes especials mecànics, era una plataforma ancorada a terra però amb moviment, tot era molt artesà. Bàsicament vam utilitzar tres tipus de recursos: hi havia efectes, movíem violentament la càmera i el coreògraf havia ensenyat als actors com moure’s quan es produeix un succés d’aquesta índole. Hi havia unes parts del despatx que es movien i d’altres que no, qui es movia era la gent. A Tòquio, vaig portar el meu equip a una caserna de bombers ja que, des del 2011, estan especialitzats a ensenyar als nens com comportar-se durant un terratrèmol, amb una plataforma que reprodueix la violència d’un terratrèmol. Vam ser allà per veure què passava i ho vam reproduir al plató».

-De la realitat a la ficció. «En realitat, les grans torres no es van moure tant com es veu al film. perquè les torres al Japó es mouen de costat. És a les casetes petites on tot havia volat i saltat per l’aire. A la resta no va ser tan catastròfic. Quan la gent m’explicava el que va sentir, estaven traumatitzats, llavors jo vaig forçar que tot se sacsegés més, perquè això va ser el que la gent va sentir».

-Destrossant un despatx. «L’escena en la qual Karin Viard ho trenca tot va ser pura ficció, això no va passar. El que és molt divertit és que ella és una actriu molt forta, molt temperamental, i jo havia previst rodar primer a l’oficina, llavors ella havia de mirar i tallàvem l’escena per gravar al despatx, amb plans molt precisos i que ella no es fes mal. Però, a l’hora de la veritat, ella estava tan implicada en l’escena que va decidir anar-se’n directa cap al despatx, i nosaltres no vam tenir més remei que seguir-la i filmar-la. Ella ho va trencar tot, però no estava previst fer-ho així».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

-Dos gossos per a un personatge. «La feina amb els gossos va ser un infern. Vam filmar els exteriors al Japó, però la resta està tota rodada a París, amb efectes especials. Vam construir tot l’edifici del banc en un estudi a Paris. El gos es va filmar a França, però també al Japó. Al Japó, com en altres llocs, si vols portar-hi el teu gos, necessites fer una quarantena de diverses setmanes i fins i tot mesos, per això va ser necessari aconseguir dos gossos idèntics als dos països. No va ser fàcil perquè els gossos al Japó són minúsculs, fins i tot els porten en cotxets de nens, com es veu en una escena, tot això és cert. I tampoc es pot deixar el gos a terra, i era un problema, perquè als apartaments no podíem rodar, perquè no el podíem deixar a terra. I jo volia que fos un gos gran, perquè el veritable Blacky ho era. Ja s’ha mort, per cert. Va ser complicat perquè el gos francès estava boig, era molt mogut, rebel i, en canvi, el gos japonès tenia por de tot, era molt tímid. Afortunadament, no es nota a la pel·lícula, tot va acabar bé, però va ser complicat».

-L’àvia espontània. «L’escena del restaurant cap al final la vam rodar en un autèntic establiment típic japonès, era de veritat, així com el personal que feia el menjar. Però l’àvia era una actriu, era molt rara, no parlava anglès, no entenia res (o ho feia veure). Va ser molt divertit, jo no vaig poder dirigir-la i ella va acabar fent el que li va donar la gana. La jove que interpreta la secretària de la protagonista viu a París des de fa set anys, parla molt bé el francès i ens va ajudar amb els actors japonesos. En aquesta seqüència, Karin va aprofitar el temps per anar menjant i va anar provant tots els plats».