Crítica de concert

La veu de Robert Gerhard

L’Auditori va inaugurar la seva temporada de cambra amb un homenatge al compositor català

La veu de Robert Gerhard
1
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Amb el primer concert de la Temporada de Cambra l’Auditori barceloní s’ha volgut unir a la commemoració del 50è aniversari de la mort de Robert Gerhard, que coincideix amb el 125è aniversari del seu naixement. El programa escollit en aquesta ocasió ha sigut part de la seva música vocal de cambra, començant amb les ‘Vuit cançons populars catalans per a veu i piano’, dedicades a la soprano Conxita Badia i estrenades el 1929 al Palau de la Música Catalana. Amb la veu d’Anna Alàs i Jové i Anna Crexells des del piano, aquestes creacions van reviure en un marc ideal per al repertori. A la mezzosoprano, amb cada una de les peces molt ben internalitzades, només li va faltar una transparència més gran en la dicció, perquè el fraseig i l’emoció va ser sempre presents en la seva interpretació, i des de la primera cançó. Està clar que Alàs sap explicar històries, tal com va deixar en evidència durant tot el cicle, especialment en les més teatrals. La difícil afinació que suposen va ser superada sense dificultats amb l’ajuda eficaç de Crexells.

Bastant més ràpides d’assimilar pel seu melodisme i per la relativa senzillesa de l’estructura pianística, les precioses ‘Sis chansons populaires françaises per a veu i piano’ (1944) van resultar una delícia en la veu i en l’art de María Hinojosa Montenegro, camaleònica soprano molt ben recolzada en l’extravertit piano de Francisco Poyato. La cantant va construir un petit món entorn de cada poema d’aquestes joies corresponents a l’època britànica de Gerhard, resolent a més, sense més problemes, en aquest salt mortal que va significar interpretar tot seguit els ‘7 Haiku per a veu i ensemble’ (1922-1958), en els quals la veu d’Hinojosa va estar atmosfèricament envoltada pel Seed Ensemble amb una plantilla molt particular –travesera, clarinet, oboè, fagot i piano–, tot guiat amb perícia per Francesc Prat des del podi. En aquestes miniatures, Gerhard aposta per una veu tractada com un instrument més, amb notes pàl·lides i sense ‘vibrato’ que el cant de María Hinojosa va acatar amb fidelitat.