Espanya guanya a Altadis la propietat de dos ‘goyas’ que reclamava des del segle XIX

L’Audiència Provincial de Madrid ha dictat una sentència [cliqueu per llegir-ne el pdf] que marca una fita en una controvèrsia de dècades entre l’Estat i Altadis (hereva de Tabacalera). La justícia ha determinat que dos retrats de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma pintats per Francisco de Goya que l’antiga empresa pública custodia des del 1789 són de titularitat pública. Els quadros van estar durant dècades a la sala on es reunia el consell d’administració de la companyia i en el litigi s’han desempolsegat papers de fins el 1896. Cultura no ha volgut fer comentaris i Altadis insisteix que la propietat està en litigi fins que decideixi el Suprem, perquè la sentència de l’Audiència de Madrid és «incongruent i conté contradiccions intrínseques difícilment salvables».

El juny del 2019, un jutjat de Madrid va dictar una sentència que és com una classe d’història. En els antecedents, comença explicant: «La colonització d’Amèrica va suposar la introducció del tabac a Europa, i la Corona el va decretar gènere estancat a principis del segle XVIII, i va ser instrumentada la seva explotació arrendant a particulars els drets de comercialització. Davant el fracàs d’aquest model, va decidir assumir-ne de forma directa la gestió i, de forma gradual durant el XVIII, es va concedir a la Reial Fàbrica de Tabacs de Sevilla l’administració i exclusivitat de la producció de tabacs».

Durant la coronació de Carles IV, «la Reial Fàbrica es va abocar en les festes i va organitzar un muntatge d’arquitectura efímera on s’exhibien obres d’art. Entre aquestes hi havia un parell de retrats reials que la Reial Fàbrica va encarregar a Goya i, a canvi de 4.146 rals de billó sufragats pels empleats, va executar les pintures. Després de les festes del 1789 els retrats van passar a adornar les dependències de la Reial Fàbrica de Sevilla», fins que al XIX «van caure en l’oblit». El 1887, un inventari assenyalava que l’empresa tenia «vuit retrats de reis pintats a l’oli amb marcs daurats», però sense esmentar que eren de Goya.

Una dècada després, l’Estat va demanar de tornada els quadros. En teoria van tornar a mans públiques el 20 de març del 1896. En teoria, perquè a la pràctica els dos ‘goyas’ van quedar-se a la seu central de Tabacalera a Madrid. El detall és important perquè fins aleshores estaven a la Reial Fàbrica de Sevilla, que és de l’Estat, al contrari que la seu central de l’empresa.

La sentència explica que no se sap bé què va passar. «El més probable és que des que es van penjar a la seu de la CAT [antecessora de Tabacalera] els posseís a títol de propietària, perquè el Ministeri d’Hisenda considerés els dotze retrats de reis d’escàs valor al desconèixer la seva autoria i bé els rebutgés, cosa que els va convertir en una cosa abandonada, o que els alienés a la CAT, sense que desgraciadament en quedi constància documental, ja que és improbable que després de l’entrega la CAT els furtés o robés». No era cap secret. Els quadros «adornaven la sala de juntes de la seu central, a la vista del president de la CAT, que era nomenat pel Govern, l’interventor i altres representants de l’Estat».

El 1946, la CAT passa a ser Tabacalera i es queda la propietat. El 1985, apareix a l’arxiu de Tabacalera un rebut expedit per Goya i reneix l’interès sobre les teles. El Museu del Prado en confirma l’autoria i un informe jurídic de l’Estat afirma que són de titularitat pública.

El descobriment coincideix amb l’entrada d’Espanya al mercat comú europeu i el final del monopoli del tabac. Espanya crea llavors una empresa a què aporta béns a canvi d’accions. Però ja deixa clar que «els retrats no estaven dins dels béns que s’anaven a aportar a l’ampliació del capital i que havien de ser entregats a l’Estat».

Tabacalera va contraatacar amb un informe en què assegurava que els retrats eren seus, bé per una compra, bé pel pas del temps. L’Estat d’alguna forma ho va donar per bo «i va sol·licitar permís a Tabacalera per exhibir-los, i aquesta hi va accedir, per tant, d'aquesta manera, l’Estat va reconèixer que no eren seus».

Així, durant dècades els quadros han estat exposats al públic a Sevilla. El 1999, amb Mariano Rajoy com a ministre de Cultura, va firmar un acord pel qual l’Estat podia anar exhibint les obres. El 2007, ja amb Zapatero al Govern i amb l’empresa privatitzada sota el nom d’Altadis, decideix no renovar aquest conveni. El novembre del 2015, Altadis va reclamar els ‘goyas’ de tornada i l’Estat va respondre que eren seus. Tenia un nou informe segons el qual «els retrats estaven dins dels béns afectes al monopoli de tabac i per això ni la CAT ni Tabacalera els van posseir mai en concepte d’amo. Afirma que formen part del Patrimoni Històric Espanyol, per això no hi havia la seva alienació per l’Estat». 

Altadis va recórrer als tribunals. Un cas amb arrels de segles es judicialitzava durant el Govern del mateix Rajoy, ja ascendit a president del Govern. Quatre anys després, la jutge Eva Ramírez García va desestimar la reclamació d’Altadis. En aquesta primera sentència [premeu per llegir-ne el pdf] assenyala que Altadis no té documents que acreditin la titularitat dels quadros i només que pel pas dels anys els va anar gestionant. «Sembla més raonable pensar que els quadros simplement es posseïen per l’arrendatària per adornar els edificis al seu càrrec, més no en concepte d’amo».

I afegeix la jurisprudència del Suprem segons la qual «només la possessió que s’adquireix i es disfruta en concepte d’amo pot servir per adquirir el domini, per això una possessió tolerada no ho és». «Pot considerar-se acreditat que els retrats van viatjar a Madrid en virtut de la reial ordre del 1896 tantes vegades esmentada, i que després el 1921 segons l’inventari d’aquesta data estaven al Ministeri de Foment. En algun moment després i, ateses les relacions existents entre l’Estat i el personal d’alta direcció de la CAT, es van tornar a entregar a aquesta per al seu ús com a ornament, tot i que es desconeix la data exacta d’aquesta entrega i s’ignora el lloc exacte on es van penjar, sent conscients tant els seus representants com els de l’Estat que aquesta entrega era a efectes merament possessoris, sense transmissió de la propietat i amb obligació de devolució».

Altadis no es va donar per satisfeta i va recórrer a l’Audiència Provincial de Madrid, que el mes de febrer passat va ratificar la sentència de primera instància. La Fundació Goya, per exemple, encara els situa a la seva web com a propietat de l’empresa. A l’esmentar la parella de retrats, assenyala: «Es van traslladar a Madrid a finals del segle XIX com a propietat de Tabacalera Espanyola i, el 1999, van passar a la col·lecció Altadis. En l’actualitat es conserven, cedits temporalment, a l’Arxiu General d’Índies de Sevilla», on estan exposats al públic.

La tabaquera insisteix que «és el legítim propietari dels quadros», i afirma que des que Goya els va pintar per encàrrec de la Fàbrica de Tabacs de Sevilla, els quadros s’han mantingut sempre en el seu poder, «primer a la mateixa fàbrica de Sevilla, després a la sala de juntes de la Companyia Arrendatària de Tabacs (antecessora de Tabacalera) i des del 1944 en endavant a la seu de Tabacalera SA (avui anomenada Altadis SA)».

Altadis, propietat d’Imperial Brands, té marques de tabac com Fortuna, Ducados i Nobel, assenyala que «l’Estat sempre ha reconegut Altadis com a legítim propietari dels quadros» i esgrimeix com a prova que «des de principis de la dècada dels anys 90, el Ministeri d’Educació ha sol·licitat a Altadis, com a propietari dels quadros, que els hi deixés per a diferents exposicions itinerants de l’obra de Goya a diversos països d’Europa».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Imperial Brands, fundada el 1901 i amb seu sociala Bristol (Regne Unit), produeix 320.000 milions de cigarrets a l’any –és el quart productor mundial més gran, per darrere de Philip Morris, British American Tobacco i Japan Tobacco–, està present a 120 països, ocupa més de 27.500 persones i cotitza a la Borsa de Londres. Per a la multinacional, la prova que haurien de ser seus és que el 1999 va firmar un contracte de préstec gratuït amb Cultura en què «Altadis, com a propietari dels quadros, cedia en préstec gratuït al Ministeri els quadros» per a exposicions temporals i que incloïa «el compromís escrit de devolució per part del Ministeri quan Altadis els hi reclamés». I afegeix: «Aquest compromís no va ser complert per l’Estat després de l’exposició que es va organitzar a la Biblioteca Nacional anomenada L’últim viatge de la fragata ‘Mercedes’. Llavors, Altadis va reclamar a l’Estat la devolució dels quadros i aquest, afirma, mai va complir. 

Altadis insisteix que és impossible que el ministeri firmés per error aquest contracte «sobre ni més ni menys que dues pintures de Goya». La companyia considera que l’Audiència li dona la raó en aquest punt al considerar vàlid el contracte però critica: «No obstant no és capaç d’extreure la conseqüència lògica d’aquesta declaració: si el contracte és vàlid i el ministeri no va patir ‘error’ al subscriure’l, és evident que l’Estat reconeix la llegítima propietat d’Altadis sobre els quadros». Per tot, qualifica la resolució d’«incongruent, conté contradiccions intrínseques difícilment salvables». Seguirà al Suprem.