Entrevista

Miquel Sospedra (baixista de luxe): «En la música, com en altres àmbits, oblidarem i continuarem fent allò de sempre»

  • Treballador dels escenaris des de fa més de vint anys, el baixista Miquel Sospedra acompanya en directe Mazoni, Joan Dausà, Sanjosex, Beth, Guillem Roma i Amaia

  • Després de la pandèmia segueix en actiu com a músic en directe, i sap que és un afortunat: d’altres no ho han aconseguit

Miquel Sospedra (baixista de luxe): «En la música, com en altres àmbits, oblidarem i continuarem fent allò de sempre»
4
Es llegeix en minuts
Roger Roca

Torna a estar molt ocupat. ¿Però en algun moment es va plantejar una alternativa professional?

No. Tinc esperit de classe treballadora i crec que podria fer qualsevol cosa. Però se’m feia estrany canviar de sector. I la docència, que ha sigut una sortida per a molts companys, en el meu cas no era una opció perquè no tinc la titulació necessària. O sigui que quan van començar a sortir les ajudes i vaig veure que a nivell familiar podíem aguantar, em vaig posar a veure-les venir.

¿A quines ajudes es va poder acollir?

Principalment a la de cessament d’activitat per a autònoms, que era d’uns 600 euros al mes més la quota d’autònoms. Jo vaig poder cobrar-la perquè estava donat d’alta com a autònom, mai treballo en negre i podia acreditar quant havia facturat l’any anterior. També vaig rebre l’ajuda de l’AIE (Societat d’Artistes Intèrprets o Executants), que era d’uns 1.000 euros. I més endavant també alguna de la Generalitat.

Al novembre es va queixar públicament de com la Generalitat va gestionar els 20 milions d’euros d’ajuda als autònoms a la qual només es van poder acollir 10.000 persones.

És que era impossible. ¿Què havia de fer, estar un dia sencer fent clic per veure si et tocava? Si ets l’Administració i només tens aquests diners, no ho venguis així. Digues que no hi ha prou diners per a tothom, que la prestació serà menor. Després ja ho van fer millor.

Hi ha gent amb feines no tan sòlides, auxiliars, personal de lloguer de ‘backline’, que ha acabat treballant a Amazon

 ¿Que què s’ha fet bé?

Malgrat les dificultats, l’Administració estatal, almenys en el meu cas, ha fet que arribessin ajudes. I això em va salvar la vida. I l’Administració catalana, en la mesura en la qual podia, per dir-ho de manera molt suau, també va fer coses.

¿Com els ha anat als seus companys?

Hi ha gent amb feines no tan sòlides, auxiliars, personal de lloguer de ‘backline’, que ha acabat treballant a Amazon. Jo vaig poder aguantar fins que a l’estiu del 2020 vam començar a fer alguns concerts, com el festival Ítaca, que va ser el primer a jugar-se-la després del desconfinament, on vam tocar amb Sanjosex.

 ¿Què recorda d’aquest retrobament amb el públic?

Va ser estrany. D’una banda, l’emoció. I, alhora, adonar-me que per a mi això no era un concert. L’hi explico al revés: per a mi, el primer concert de veritat, com els d’abans, va ser el que vam fer amb Mazoni al festival Vida el 2021. Amb tot l’enrenou que hi va haver, sí. Però per a mi això va ser un concert.

Vist amb perspectiva, ¿què li sembla com es va gestionar aquest festival?

Vaig viure el caos, vaig veure com els sobrepassava. El Vida és un festival petit, no és una empresa gran com el Primavera Sound o el Sónar. Li hem posat molta exigència. I d’altra banda, l’Administració va donar el permís. I punt. ¿Ho podien haver fet millor? Potser. Però si l’autoritzes després has de defensar-lo i no deixar-los amb el cul a l’aire.

 ¿Compartia la idea de ‘cultura segura’, que es va convertir eslògan?

És que encara avui té sentit reivindicar-la. El que primer es tancava quan hi havia rebrots eren els concerts. ¡I ho estàvem fent bé! El que fereix és el tracte, saber que ets l’últim mico. Hi va haver ajuntaments que malgrat tenir els diners i el permís, perquè no pogués dir-se que en un concert seu hi havia hagut un rebrot, l’anul·laven. És molt fàcil carregar-se un concert o una obra de teatre.

Les sales haurien d’obrir amb els aforaments al 100%

Durant el confinament explicava que el pitjor era la incertesa. No sé si avui continua pensant el mateix.

Sembla que les coses s’arreglen, però tot canvia molt de pressa i aquestes dates que ara semblen molt sòlides, aquests festivals, se’n van a la merda molt fàcilment. No em confiaria. El mànager de Bunbury em va dir: «El futbol ens salvarà. Fins que no obrin el futbol, no farem res».

Va recolzar la campanya #joemquedosensefeina del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!), que proposava mesures concretes per fer front a la crisi del seu sector.

Penso que un sindicat potent és l’única manera de lluitar per les coses. No em sento identificat amb tot el que fa l’SMAC!, però en el sentit de la lluita i la unió, ho tinc i ho tenia claríssim. Tot i que aquest és un sector en el qual cadascú mira per les seves coses.

¿Això ha canviat, amb la pandèmia?

Crec que no.

¿Tornarem inevitablement a com es feien les coses abans de la Covid?

Quan veig imatges de festivals del 2000, se’m fa estrany: aquests munts de gent tota junta... Crec que alguna cosa canviarà. Potser aforaments una mica més folgats. Però crec que en la música, com en altres àmbits, oblidarem i continuarem fent allò de sempre.

Notícies relacionades

 Les sales de concerts reobren. ¿Què li semblen les condicions?

Em semblen bé. És que el d’abans no eren bolos. Però haurien d’obrir amb els aforaments al 100%. Com els teatres.