‘El páramo’, o la por de perdre els teus éssers estimats

Quan tenia onze anys, a David Casademunt (Barcelona, 1984) els seus pares li van regalar una càmera i aquell moment va suposar un abans i un després en la seva vida. Va començar a fer curts amb els seus cosins i va somiar que alguna vegada es convertiria en director de cine i faria un llargmetratge. Es va formar a l’ESCAC, va muntar una productora i va començar un llarg entrenament per agafar múscul esperant que arribés aquell instant anhelat. El camí no va ser fàcil, més de quatre projectes que no van trobar el seu espai, fins que al costat de Martí Lucas i Fran Menchón va escriure ‘El páramo’. En aquesta ocasió, a la cinquena se’n va sortir. La productora Rodar y Rodar va apostar per ella i Netflix es va involucrar per convertir-la en un dels seus originals. Ara, Casademunt estrena la seva ‘opera prima’ al Festival de Sitges dins de la secció oficial. 

Es tracta a més d’un projecte molt personal. Quan era adolescent el seu pare va morir i va haver de fer front a la seva llarga malaltia. «Viure amb la persona que més estimes i veure com a poc a poc deixa de ser ella mateixa, és una pel·lícula de terror. Això sumat a la pèrdua, al buit. Necessitava escriure sobre això, hauria sigut deshonest amb mi mateix que la meva primera pel·lícula no parlés d’una qüestió que ha marcat la meva vida», explica el director abans de la presentació de la pel·lícula. «A través dels personatges volia narrar com la teva llar es pot transformar per sempre i de com res torna a ser igual». 

‘El páramo’ en realitat tracta sobre les pors, les externes i les internes. Ens situem en una Espanya distòpica al segle XIX. Hi ha guerres, horror, sang i violència (que mai veurem) i una família formada per Salvador (Roberto Álamo), Lucía (Inma Cuesta) i el seu fill d’onze anys (Asier Flores) decideixen aïllar-se del món per preservar la seguretat de la seva llar. Han creat un espai on aparentment ho tenen tot controlat, però l’ombra de l’amenaça es troba impregnada en l’ambient. ¿De quina manera? A través d’una llegenda, la d’una bèstia que, si arribes a veure, acaba apoderant-se de tu, atrapant-te a través de les teves inseguretats i nodrint-se’n fins a destruir-te. 

Shyamalan com a referència

David Casademunt prefereix deixar obertes les interpretacions al voltant d’aquesta bèstia, però la seva figura li serveix per introduir l’element d’horror dins de l’ambient quotidià. Al seu cap, sempre va ser present com a referència el cine de M. Night Shyamalan, per la seva manera de trenar el drama i el suspens a través dels personatges. «Jo no volia una pel·lícula d’ensurts ni de sang, sinó introduir-me en un ambient que es va enfosquint cada vegada més fins a convertir-se en claustrofòbic, de manera que els terrors van aflorant a poc a poc a través de la metàfora del creixement del nen protagonista». 

‘El páramo’ entroncaria a la perfecció amb les històries de ‘folk horror’ que han caracteritzat una nova generació de directors entre els quals es troba Robert Eggers (‘La bruixa’) o Ari Aster (‘Hereditary’, ‘Midsommar’). «Crec que són pel·lícules que s’han refermat com a clàssics contemporanis i és interessant que totes hagin sorgit de manera natural els últims anys». 

Notícies relacionades

David Bisbal, nadales d’etiqueta i èxits ‘turbo’

El miracle musical de Rachid B

Parlar d’una família que s’aïlla en una casa per escapar-se d’una amenaça externa adquireix una dimensió diferent en temps de Covid. Tot i que el guió estava ja acabat abans de la pandèmia, d’alguna manera aquesta situació s’ha colat en la manera de plasmar la història a través de les imatges. «Vaig aprofitar el confinament per dibuixar l’‘story board’ i això ha influït en la manera d’enfocar la posada en escena. Gent que es confina perquè té por del món exterior. Era inevitable establir un paral·lelisme. La qüestió és: què és pitjor, el que hi ha fora o el que hi ha dins de casa. Aquest és el dilema a què s’haurà d’enfrontar el protagonista».

Potser, precisament per aquesta raó, la pel·lícula s’obre a altres lectures d’actualitat, com les malalties mentals o la sensació de bogeria que pot causar l’aïllament. «És una interpretació perfectament vàlida, això també pot ser la bèstia», afirma Casademunt.