César Aira: «Els bons sentiments maten la literatura»

Al llarg d’uns 106 llibres, que es diu aviat, l’argentí César Aira ha cultivat una de les trajectòries més extravagants i arriscades de la literatura actual. Si Marcel Duchamp va ser capaç de situar un urinari a la sala d’un museu per dinamitar el concepte d’art, aquest escriptor inventa aventures fantàstiques, amb una prosa pulcra i clara, per conduir el lector de la mà i fer explotar des de dins les seves breus novel·les, desconcertant els més ortodoxos i provocant la felicitat de qui ja coneix la seva radicalitat excèntrica. Aquest Duchamp de l’escriptura ha recollit aquest dissabte a Sevilla el premi Formentor 2021 –després del tancament de l’hotel que tradicionalment va donar nom i història al guardó a Mallorca–, que des d’aquest any es fa itinerant.

César Aira (Coronel Pringles, 1949) és un home pausat i reflexiu d’expressius silencis però amb un sentit de l’humor subtil a l’estil Salvador Dalí, amb qui s’identifica, no per la seva bogeria, perquè ell es defineix com un «pater familias aburgesat de vida convencional», sinó per endinsar-se en imatges misterioses a partir d’una prosa (en el cas de l’empordanès seria el traç) clara i clàssica. Aira està content amb el guardó, sobre el qual assegura amb no poca broma –¿com creure-se’l?– que serà l’últim que rebi i com per apuntalar la seva convencionalitat surt per on mai t’imaginaries, parlant del seu net, encantat que s’hagi iniciat en les històries amb les aventures de Tintín, que, potser no tan sorprenentment, van marcar el seu amor per la narració. «Li he promès que cada vegada que vingui a veure’m llegirem junts un àlbum del Tintín. Jo els continuo conservant tots».

Com Stephen King

L’escriptor treu ferro a la seva llegendària grafomania –«potser perquè el més autèntic de l’escriptor és escriure»– fent una comparació que descol·locarà més d’un: «Els meus llibres són molts però molt breus, diria que amb dos o tres llibres de Stephen King ja estaria tota la meva obra sencera, en quantitat de pàgines» i també revela un episodi de què amb prou feines ha parlat en públic, un breu període que va passar a la presó quan, de jove, es va deixar arrossegar pel fervor revolucionari dels anys 60 i que li va servir, diu, per vacunar-se de la política, cosa que li fa afegir una sentència que a més d’un provocarà una granissada: «Els bons sentiments maten la literatura. Els drets humans m’interessen com a ciutadà però no com a escriptor».

Durant la pandèmia Aira es va veure obligat a canviar la seva rutina d’escriure a mà en petits quaderns sempre a les velles taules dels cafès de Flores, el seu barri de Buenos Aires. Ara ‘treballa’ –tot i que no accepta el terme– o, més ben dit, juga amb l’escriptura en llibretes enormes. «Cada dia escric una mica i així em quedo tranquil». D’aquest període va sorgir el que serà el seu pròxim llibre, ‘El jardinero, el escultor y el fugitivo’, tres novel·les independents però unides per un mateix argument, la cura de la depressió d’un dels personatges. ¿Parla per experiència pròpia? «No, una vegada vaig tenir un problema físic i el metge em va enviar a un neuròleg de formació psicoanalítica. Em va dir que jo mai em deprimiria perquè soc un melancòlic i els melancòlics no es deprimeixen. La melancolia és un sentiment voluptuós mentre que la depressió és tràgica i incapacita». Sí, és impossible imaginar-lo inactiu.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Naturalment, sent l’escriptor argentí que més números té per guanyar el Nobel un d’aquests anys, resulta inevitable interessar-se per la qüestió: «No me’l donaran, perquè un Nobel sempre es justifica des d’un punt de vista no literari, per la defensa d’això o allò altre. Mai es diu que s’ha donat un Nobel senzillament perquè els llibres d’aquest autor són molt bons».

Fins al moment, el seu últim llibre publicat a Espanya –una recent selecció de columnes sobre la literatura perifèrica que li agrada llegir– no el veu com a massa propi perquè la selecció no ha sigut cosa seva: ‘La ola que lee’ (Penguin Random House), no obstant, és profundament personal i dona compte, entre moltes altres coses, dels seus antics retrets a la literatura llatinoamericana llançant alguna pulla a García Márquez o Carlos Fuentes. ¿S’ha temperat la seva mordacitat amb els anys? «Bé –riu enjogassat–, en realitat continuo pensant el mateix, el que passa és que ja no ho escric».