LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Sitges 2021: tornen les bones vibracions de sempre

El festival recupera senyals de certa normalitat en una jornada inaugural de menú dominat per les directores: Ana Lily Amirpour (‘Mona Lisa and the Blood Moon’), Julia Ducournau (‘Titane’) i Prano Bailey-Bond (‘Censor’)

Sitges 2021: tornen les bones vibracions de sempre
3
Es llegeix en minuts
Julián García
Julián García

Periodista

ver +
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Aquest any es veu una altra atmosfera. Hi ha més alegria, més passió. És més Sitges», aprecia Ángel Sala, director del festival, en conversa amb aquest diari, just abans de la primera projecció especial de ‘Titane’, de Julia Ducournau. No li falta raó: al seu costat, tres fans dels de tota la vida assalten amb la seva carpeta Belén Rueda, que dijous a la nit havia de rebre el Gran Premi Honorífic del festival per la seva aportació al cine de gènere patri. 

Si els caçadors d’autògrafs han tornat a Sitges, és que alguna cosa ha canviat. I per bé. Recordem que l’any passat, amb la pandèmia encara en fase molt inestable, el festival es va poder fer per la vocació irreductible dels seus organitzadors i, sobretot, per la passió dels seguidors del fantàstic, però flotava en l’ambient certa sensació de tristesa, fredor i preocupació, que aquest any per fi sembla haver-se dissipat.

«L’any passat va ser molt especial. La gent va respondre molt, i si tot va sortir bé va ser gràcies a ells, però la situació era tot menys normal», admet Sala. Avui a Sitges, al marge de les mascaretes i els protocols sanitaris, tot sembla ser com abans de la Covid, però el director lamenta que les restriccions del Procicat en l’aforament de les sales, limitats al 70%, deixin fora molt públic. Ja amb prou feines queden entrades a la venda per a gairebé res. «Encara tenim fe, qui sap, que s’ampliï l’aforament. Seria una gran notícia per nosaltres i, sobretot, per al públic».

En la 54a edició, que s’allargarà fins diumenge, dia 17, el festival es torna a erigir com a exemple del valor de l’experiència col·lectiva en sala –totes les pel·lícules guanyen una estrella vistes en aquest ambient–, però sense oblidar el terreny ‘online’ guanyat l’any passat. Es desenvolupa una altra vegada en un format híbrid fisicodigital, barreja de projeccions en sala i ‘online’, això últim a través de la plataforma Festival Scope & Shift 72, en què es podran veure fins a 53 títols, entre els quals els prometedors debuts ‘Silent night’, de Camille Griffin, i ‘The blazing world’, de Carlson Young.

Elles marquen el minut

Elles marquen el minutGriffin i Young no són una rara representació femenina: en realitat, el festival acollirà aquest any obres de fins a 47 dones directores, prova inequívoca que els temps canvien en la indústria. Elles van dominar la jornada inaugural. Per primera vegada en els seus 54 anys d’història, el festival va obrir amb una pel·lícula dirigida per una dona: ‘Mona Lisa and the Blood Moon’, d’Ana Lily Amirpour, que va sortir de l’edició del 2014 amb dos premis (Citizen Kane al director novell i millor pel·lícula jurat Carnet Jove) i una menció especial per ‘Una chica vuelve a casa sola de noche’. Tot i que més humorística i frenètica, la seva nova pel·lícula no deixa de ser una altra estilitzada carta d’amor als oblidats de la societat, canviant un Iran imaginari per Nova Orleans; una vampira per una jove amb poders telequinèsics, i el blanc i negre pels colors vívids, els cops de neó o les tires led ultraviolat. 

Notícies relacionades

L’esmentada al començament ‘Titane’ s’estrena a les sales aquest divendres 8, però la seva presència a Sitges era essencial. La seva directora, Julia Ducournau, va concursar aquí dos anys després que Amirpour i es va emportar els dos mateixos premis més el Méliès d’Argent. Sitges la vol. Però també és qüestió de ser coherent i mostrar el que dictarà el futur del cine de gènere (o sobregènere): ‘Titane’ ja és una llegenda no només per la seva meravellosa exhibició d’atrocitats, que dijous va despertar una elèctrica barreja de gemecs i rialles nervioses, sinó també per la calidesa inesperada d’una història que parla, en el fons, de la nostra necessitat de ser acceptats siguem qui siguem; o la necessitat d’una societat no regida pels estereotips de gènere.

Al seu costat, gairebé qualsevol pel·lícula resulta modesta o covarda, però no es pot negar el valor de ‘Censor’, de Prano Bailey-Bond, absorbent immersió en l’era de les ‘video nasties’, però, sobre tot l’interior d’una ment fracturada. Antiga muntadora, la debutant gal·lesa sap dotar el relat d’un pols hipnòtic i arrossegar-nos pels camins de la intriga, l’humor o la catarsi (de vegades tot alhora) que neixen de la seva més que prometedora imaginació. 

Temes:

Cine