Ana Lily Amirpour, la primera dona que inaugura el festival de Sitges: «M’agrada fer història»

Per sort per a aquest cronista, o millor dit, la seva capacitat de concentració, el Benny decideix rosegar el seu os-caramel uns metres més enllà de nosaltres i deixar els humans parlar. Sobre la fita citada al principi, inevitablement: «És una bogeria, ¿veritat? ¡M’agrada la idea de fer història! Tampoc vull que els festivals comencin a elegir directores per cobrir quota. Però no puc negar que m’alegra la notícia; d’aquesta manera, altres noies joves creuran en si mateixes, en la seva capacitat per aconseguir-ho també».

«A més, té sentit com a pel·lícula inaugural d’aquesta edició [amb la licantropia com a eix temàtic]: la lluna i la mitologia de l’home llop són molt importants», afegeix. L’heroïna de ‘Mona Lisa and the Blood Moon’ pot no ser un monstre pelut («no és el que buscava»), però té també canvis sota l’influx psíquic de la Lluna. Despertada la seva fúria telequinèsica, Mona Lisa Lee (Jeon Jong-Seo, l’esquiu objecte de desig de Burning) aconsegueix escapar d’un psiquiàtric per agafar un bus i trobar el seu lloc entre les ballarines eròtiques i els camells de Nova Orleans.

Segons ens explica Amirpour, ‘Mona Lisa and the Blood Moon’ va sorgir com a resposta immediata al dolor de la seva segona pel·lícula, ‘Amor carnal’, història d’amor caníbal «sobre la reclusió, sobre fins a quin punt la societat pot fer-te trossos». La seva nova heroïna comença tancada per emergir, més aviat que tard, en un món «boig, una mica deforme i estrany, però al final lluminós». Allà aprèn a robar caixers, però també el valor de l’amistat. «¿I què hi ha més bonic que la veritable amistat?».

Aquella visita el 2014

Notícies relacionades

Julia Ducournau i la nova gran armada femenina del cine de terror

El festival de Sitges-2021, en sis claus: entreu-hi sense por

Abans d’‘Amor carnal’ va ser ‘Una chica vuelve a casa sola de noche’, en la qual aquesta filla d’iranians, nascuda a Anglaterra i crescuda als Estats Units, desenvolupava una història de vampirs en una versió imaginària del país dels seus pares. Quan la vaig entrevistar per aquella pel·lícula al festival de Sitges del 2014, del qual Amirpour va sortir amb dos premis i una menció especial, em va parlar del seu principal interès a l’hora de fer cine: «Fer amics». Encara pensa igual: «Sento que no entenc gaires coses del món. De debò, no entenc les coses que encenen i preocupen la gent, que li fan perdre energia. Fent una pel·lícula, deixo la gent entrar en ment i que per un moment, mentre la veuen, tot sigui autèntic i bo». Passa el mateix si ajuntes la música adequada, la droga psicodèlica adequada i el lloc adequat».

La música adequada

La música adequadaAmb els seus desenfadats acostaments a l’acció i la comèdia, o la seva paleta de colors saturats, ‘Mona Lisa and the Blood Moon’ podria passar pel pol oposat d’‘Una chica vuelve a casa sola de noche’. Però, en més d’un aspecte, són gairebé la mateixa pel·lícula: la nit, el deambular, la simpatia pels marginats... I això per no parlar de la importància de la música. De nou, Amirpour aposta pel cine-com-‘mixtape’: les cançons aporten sentit de lloc, defineixen personatges o donen empenta extra a gairebé cada imatge. «De fet, de vegades tinc la cançó abans que l’escena. I quan escric un guió, a mesura que investigo per a cada personatge, acabo fent viatges musicals inesperats. Bottin i Rodion [tàndem ‘space disco’] van ser capitals en el to de la pel·lícula. Un personatge és fan de l’‘sludge rock’, un altre del techno industrial, ¡i això ho diu gairebé tot d’ells!».