Pedro Almodóvar: «Els homes mai entendrem la magnitud de la maternitat»

Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, 1949) torna al cine de dones per parlar de la maternitat a través de diferents generacions, les que representen a la pel·lícula Aitana Sánchez-Gijón, Penélope Cruz i Milena Smit. I, per primera vegada en la seva carrera, aborda de forma explícita la consciència política d’un país a través de la memòria històrica per parlar de les fosses comunes de la Guerra Civil. Una ferida que, des del passat, continua ressonant en el nostre present. 

A la pel·lícula uneix dues trames, la maternitat i la memòria històrica. ¿Era una manera de parlar del trauma íntim i del trauma d’un país? 

El quid de la pel·lícula era exactament això, el dilema moral de la protagonista, la Janice [Penélope Cruz] entre la seva recerca de la veritat col·lectiva i la seva veritat íntima i personal. Sempre he sigut molt sensible al problema de les fosses comunes, però no volia fer una pel·lícula exclusivament sobre aquest tema. Em vaig adonar que és una qüestió tan poderosa, el seu calat tenia tanta força, que no es podia barrejar amb res més, perquè ho fagocitava tot. Per això vaig decidir abordar-la d’una manera tangencial, a través de l’obertura i l’epíleg.

En moltes ocasions ha declarat que escrivia les seves pel·lícules, sobretot les que corresponen al període de la Movida, com si Franco no hagués existit, perquè era una manera de venjar-se d’ell. 

Al principi de la meva carrera ho deia molt, era una cosa deliberada per part meva. Feia pel·lícules que no reconeixien ni l’ombra de Franco perquè era la meva manera de rebel·lar-me contra la dictadura. En aquell moment jo estava pensant només a divertir-me de totes les formes imaginables. Era jove i em vaig trobar en un moment en què hi havia una explosió de llibertat. No volíem parlar dels fantasmes, era una aposta absoluta pel plaer, per l’hedonisme. Tampoc hi havia un tarannà polític en aquell moviment, ni consciència social. 

¿Què ha canviat ara?

Crec que és una qüestió d’edat i que la meva perspectiva s’ha tornat més crítica. D’alguna manera torno a la Transició des del desencant. Vam fer els primers passos en la democràcia des d’un punt de vista pragmàtic, però amb la llei d’amnistia es van deixar obertes moltes ferides, i amb aquell pacte de silenci les víctimes van continuar sent els habitants del subsol. Els socialistes van estar diverses legislatures en el poder amb majoria absoluta i no van solucionar aquest problema, els hi hauria correspost obrir les fosses. És un tema molt important, perquè és una manera de deshumanitzar, d’esborrar les víctimes, com si mai haguessin existit. 

Donat l’abast internacional del seu cine, ¿pensa que servirà per visibilitzar aquest tema a tot el món? 

Jo mai he sigut pedagògic en les meves pel·lícules, és una cosa que no va amb mi. Tampoc m’agrada el cine polític, perquè cinematogràficament em sembla molt pobre i jo tinc un estil contraposat. Però si una cosa he après al llarg del temps, és que els directors tenim el poder d’imposar la nostra visió sobre el món. I això és també una responsabilitat, sobretot en aquest cas, ja que la societat té un deute moral, un deute que, lluny d’obrir ferides, les tanca totes. Crec que és una qüestió que es pot entendre perfectament a tot el món. 

‘Madres paralelas’ és extremadament austera. D’aquelles pel·lícules de llàgrima seca.

És una bona definició. El seu gènere podria haver estat emmarcat perfectament en el melodrama, però jo no ho volia. De fet, el meu treball amb Penélope Cruz va consistir bàsicament a impedir-li que plorés. Per a ella era la seva manera de viure el paper, perquè té una manera d’interpretar molt visceral i ha de sentir les coses per fer-les. Però aquí havia de sentir una gran contradicció al seu interior, i això et devasta i t’asseca per dins, perquè hi ha culpa, hi ha vergonya. Crec que a partir de ‘Julieta’ vaig iniciar un camí de no retorn cap a la contenció. Sempre he sigut molt barroc, i ara vull canviar de registre i ser més concís a l’hora de plasmar les emocions. 

És una pel·lícula de dones soles, de mares que tiren endavant sense la presència dels homes.

Volia fer un relat intergeneracional femení situant al centre les mares. Jo crec que els homes, per molt que ens hi esforcem, mai entendrem la magnitud del que significa la maternitat, crec que no està en la nostra genètica entendre-ho. Aquí la protagonista absoluta és la dona, i així ha de ser. No importa que siguin mares imperfectes, amb arestes, són mares. 

També aborda altres tipus de família.

El concepte de ‘família’ fa molt temps que va canviar, i no té res a veure amb el que es dicta des del Vaticà. Jo proposo una família oberta, on hi pot haver diverses dones o diversos homes. L’important és que es converteixi en un nucli de cures per als més petits. Ja vaig proposar una cosa semblant a ‘La ley del deseo’, d’alguna manera sempre ha estat present en el meu cine, però aquí volia homenatjar les mares vocacionals, les famílies monoparentals, perquè hi ha un desig molt profund allà i moltes dificultats pel camí. Crec que la idea de família sobreviu gràcies a això, i no té res a veure amb la normativitat. 

En aquest sentit, els personatges de ‘Madres paralelas’ no necessiten etiquetar-se per viure la seva afectivitat. És una cosa que sempre ha defensat al seu cine.

Per mi la sexualitat sempre ha sigut un mode d’expressió i de plaer, és un dels grans regals que se’ns ha fet a l’ésser humà. A la Movida la gent se n’anava al llit amb els dos gèneres sense cap tipus de problema, no s’havien de posar etiquetes, però crec que han sigut positives per aconseguir una sèrie de drets. Per mi el gènere està dins de la ment de cada un, és tan ampli com això. Per això m’entristeix que moltes feministes històriques rebutgin als i les transsexuals. De fet, és un terme que hauria de desaparèixer, perquè són homes i dones de ple dret, el que els ha costat arribar fins allà. En qualsevol cas, estem en ple debat i hi ha un munt de susceptibilitats ferides. Jo defenso el que deia Antonia San Juan a ‘Todo sobre mi madre’, que ella era més perfecta com més s’acostava al que havia somiat de si mateixa. Pot sonar oníric, però és la veritat. 

«Jo soc apolítica per agradar a tothom», diu Aitana Sánchez-Gijón a la pel·lícula. ¿Per a vostè hauria sigut més fàcil ser-ho?

Crec que m’hauria agradat implicar-me més i ficar-me en més merders. Hi ha vegades que els evites per simple comoditat. Aquesta frase l’hi vaig sentir dir a una actriu a la televisió després de la gala dels Goya històrica del ‘No a la guerra’, quan el PP ens va convertir en la seva bèstia negra. Va ser un moment d’enorme hostilitat, es van fer autèntiques campanyes difamatòries. Així que això era el que era còmode, no mullar-se, i alguns van fer marxa enrere en les seves posicions perquè es van adonar que les conseqüències eren reals i molt greus. 

Però estem en un moment també molt delicat, en què el sector es troba constantment qüestionat per l’extrema dreta, amb campanya de descrèdit cap al cine espanyol que toca temes delicats.

Jo, per salut mental o inconsciència, no tinc cap preocupació. Quan vaig fer ‘Entre tinieblas’ no existia allò que s’han tret de la màniga de ferir la sensibilitat catòlica o cristiana. Vivim en un món en què tot són susceptibilitats. Jo m’intento oblidar de totes perquè, a l’hora d’escriure, tinc la convicció què algú ofendré, no perquè jo vulgui, sinó perquè alguna d’aquestes sensibilitats no hi estarà d’acord. Però em sembla molt perillós que caiguem en això, perquè l’autocensura és la pitjor de les censures. Ara mateix, la dictadura del que és políticament correcte és un gran perill per als creadors i la creació. És un dels grans mals de la nostra societat, unit al de les xarxes socials, que donen veu a una massa anònima que organitza l’odi. Em sembla una situació delicadíssima, més que quan vaig començar amb ‘Pepi, Luci, Bom.’ 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Milena Smit, la nova noia Almodóvar

Pedro Almodóvar: «Gràcies al cine, Rajoy quedarà eternament vinculat al seu mal a la memòria històrica»

De fet, és recurrent preguntar-l’hi, ¿ara es podria fer aquesta pel·lícula?

No en tinc ni idea, però l’únic que sé és que jo sí que la faria. Crec que és important que la gent jove que està començant s’atreveixi a anar el més lluny possible, intenti ser personal, autèntica, que trenquin amb el que està establert, que diguin coses d’una manera que mai s’hagi dit. El futur en depèn. Per això m’alegra veure pel·lícules com ‘Titane’ o ‘Annette’, perquè no s’assemblen a res, i això em dona esperança.