Paco Plaza: «Sempre vindrà algú més jove, guapo, talentós i simpàtic que tu»

Paco Plaza (València, 1973), torna al cine de terror pur després de practicar el ‘thriller’ en ‘Quien a hierro mata’. Ho fa acompanyat de Carlos Vermut en el guió per explicar una història de bruixes que reflexiona sobre algunes qüestions crucials que descriuen la cultura de la joventut i l’efímer en què estem instal·lats.

¿Per què volia parlar de la por de la vellesa? 

Una tia àvia tenia Alzheimer i demència senil, i quan jo anava a visitar-la, no la reconeixia, semblava una closca buida i recordo pensar que ja no era ella. A ‘Quién a hierro mata’ vaig passar molt temps en geriàtrics i em va començar a afectar molt. A més, els meus pares comencen a ser grans i és un tema que planeja en la meva vida. Així que se’m va ocórrer que m’agradaria fer una pel·lícula de possessions, però que el dimoni fos la vellesa. Això em va portar a pensar en la demonització social de la vellesa i l’exaltació de la joventut i la bellesa com a contrapunt i com s’oculta el rastre de l’edat com si fos un pecat. Així que se’m va ocórrer fer un joc de miralls entre una dona anciana que anhela ser jove i una dona jove que veu en la seva àvia una projecció de si mateixa, del que arribarà. 

Com passava a ‘Verónica’, aquí torna a utilitzar elements pop que es converteixen en alguna mica més que en cançons o elements decoratius. 

Les cançons populars ajuden a empatitzar i descobrir qui són els personatges i a imaginar els seus passats. Vaig preguntar a Almudena què escoltava quan era petita, i em va dir que Estopa. Jo volia que el que li havia agradat en la infantesa amagués el secret de la seva infància. M’agraden aquests símbols, Estopa i Alf, per ancorar-la en aquell moment de la seva vida. M’agrada imaginar-me escenes que no rodes, és una cosa que he intentat durant tota la pel·lícula, que el guió fos una espècie de números que quan els uneixes veus el dibuix, però entre els quals hi ha molts buits, i aquestes són algunes pistes per reconstruir-ho. 

També torna a adquirir una importància fonamental la casa, l’espai en el qual viuen les protagonistes.

Les nostres habitacions són els nostres màxims espais de seguretat, on et sents sa i estalvi, i hi ha una cosa interessant a pervertir això, que precisament fos allà on hi hagués una amenaça més gran. Per això m’agrada molt ensenyar-la dormint, perquè és el moment de màxima vulnerabilitat, allà estàs totalment indefens. Però jo tenia molt clar que no volia fer ‘Verónica 2’, cosa que em va portar a prendre una sèrie de decisions per no transitar els mateixos camins i enfocar-la d’una altra manera. En aquest sentit, no vam construir decorats, vam rodar en un pis real perquè la casa manés i ens haguéssim d’adaptar nosaltres a ella, no al revés. 

La pel·lícula parla de moltes coses, de la por d’envellir, de morir, d’haver de cuidar els més grans, de la soledat. Són sentiments que han adquirit una dimensió totalment diferent després de la pandèmia.

A nosaltres ens va agafar enmig del rodatge i jo crec que ara té una lectura que abans no tenia, que hem de ser castigats per l’oblit a què sotmetem els nostres avis. Ara sento aquesta àvia com una espècie de venjadora contra una societat que l’ha marginat.

¿Per què va voler recuperar la figura de la bruixa? 

L’àvia té un objectiu, que és mantenir-se viva al llarg del temps acompanyant la seva parella. Són com dues vampires que passen de generació en generació. Tenen una capa exterior i moltes a l’interior, com Matrioshka, perquè s’han quedat amb alguna cosa de les seves anteriors pells. Mentrestant, la Susana serà totalment aliena al pla que s’està ordint al seu voltant, una mica com ocorria amb Rosemary a ‘La llavor del diable’, que és una pel·lícula que té certa familiaritat amb ‘La abuela’. Tu l’acompanyes en un camí que no és d’investigació, perquè ella no esbrina res, és aliena a tot el que ocorre. 

¿Com va sorgir la seva col·laboració amb Carlos Vermut? 

Jo estava encallat amb el guió i no trobava l’enfocament, i el Carlos va fer el primer esborrany i vam treballar mà a mà. Ell va fer de sastre, intentant fer-me un vestit a mida, que és una cosa delicada, perquè quan un escriptor és director ha de tenir present que cal deixar buit a la seva visió. Però l’empremta de Vermut hi és, és clar, sobretot en la despulla d’artifici. Ell estava obsessionat que hi hagués el mínim d’elements possibles. Dos personatges, un espai. Deia que era millor explicar una cosa que moltes. Té un sentit gairebé ascètic de l’escriptura, jo mai hauria arribat a aquest nivell de depuració. 

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

També vam trobar presents conceptes com la immediatesa, la fugacitat, perquè la protagonista treballa al món de la moda.

És així el món en què vivim, estem sotmesos al fet que sempre vindrà algú més jove, guapo, talentós, simpàtic que tu. I el món de les models és una metàfora molt evident d’això. Vivim en un moment d’afany per la novetat, cada setmana s’estrena una sèrie que és increïble, o obres mestres tota l’estona. Ja no hi ha termes mitjans. Tot està polaritzat en extrems, és molt fugaç i té a veure amb la cultura de les xarxes socials, de les plataformes. La hipèrbole anul·la la reflexió, el pòsit, emetre judicis ràpidament i categòrics és la norma. L’anàlisi se substitueix per la fuetada.