Carmen Linares: «Barcelona pinta en el flamenc, i tant que pinta»

L’última vegada que vaig venir a Barcelona va ser el 2017.

Va ser també al Grec, amb Marina Heredia i Arcángel. Va ser magnífic. Fa massa que no vinc a Barcelona i tinc moltes ganes de tornar-hi. Barcelona és molt flamenca i sempre m’ha rebut bé. He presentat tots els meus treballs importants en aquesta ciutat que ha donat grans artistes i que ha acollit molts andalusos. Jo mateixa tinc família a Barcelona. Espero trobar-me amb tots els meus cosins i els seus fills. A Barcelona hi ha hagut molta tradició del ball, del cant i de la guitarra. També hi ha tablaos molt importants. Barcelona pinta, i tant que pinta.

¿És difícil condensar 40 anys de carrera en una actuació?

Costa, sí. M’he deixat moltes coses però destaco el més important, com l’‘Antología de la mujer en el cante i la meva incursió amb els poetes. Faré una cosa de Lorca en la qual homenatjo Enrique Morente, de qui interpretaré la seva composició ‘La leyenda del tiempo’. També faré alguna cosa de Juan Ramón Jiménez i del meu últim disc ‘Verso a verso’, dedicat a Miguel Hernández. D’ell interpretaré ’Casida del sediento’ amb Sílvia Pérez Cruz, que també la va cantar amb mi a l’àlbum. És un orgull i un honor que la Sílvia vingui a cantar amb mi perquè és una artista d’una qualitat impressionant, també en l’aspecte personal. ¡Te l’emportaries a casa teva!

El flamenc sempre ha estat en el seu ADN. Ho va descobrir de petita. El seu pare, ferroviari, Antonio Pacheco, l’acompanyava a la guitarra i la va animar a mostrar el seu do en penyes i tablaos. ¿Què ha canviat més en el flamenc en aquests 40 anys?

Ara els artistes tenim més llibertat. Quan jo vaig començar no podies sortir del cànon del flamenc, de l’arrel. Es mirava tot amb lupa. Afortunadament això ha canviat. L’art ha de ser viu i ha de poder evolucionar perquè estigui sa. Per ser autèntic, l’artista ha d’evolucionar amb el temps i ser ell mateix. Quan jo començava això era més complicat. Pertanyo a una generació d’artistes que ha trencat amb aquesta visió tancada, per descomptat, amb tot el respecte envers les arrels del flamenc. Paco de Lucía, Manolo Sanlúcar, Morente, Camarón, Mercé, Lebrijano i Menese som artistes que hem buscat el nostre camí intentant aportar coses que sumin al flamenc com ha sigut la incursió en la poesia.

Han aplanat el camí per a les generacions posteriors. ¿Què els toca fer a ells?

Continuar avançant. Ells ara tenen més llibertat, ja no es qüestiona tant què fas. Es dona per fet que pots provar coses diferents. T’agradarà més o menys, per descomptat. El que està clar és que si no tens una base, el que fas no queda, no passa. Però si un artista està preparat i fa les coses amb sentit, coneixement i des del respecte, tot és possible. És fonamental conèixer d’on ve tot, les teves arrels. Si ho portes en el teu ADN és més difícil que t’equivoquis.

Aquest aprenentatge va ser una cosa natural en el seu cas.

Jo vaig començar cantant a casa, després en penyes i tablaos. S’aprenia amb la gent que tenies al teu voltant però també escoltant la gran discografia que hi ha. Per la meva edat no he pogut escoltar en viu ni Chacón, ni Miguel Torrres, ni la Niña de los Peines però hi ha unes gravacions increïbles que t’ensenyen molt. Per sort he pogut aprendre d’artistes molt bons per tradició oral. Als tablaos s’hi aprèn. Treballant amb altres companys s’aprèn a estar en un escenari, a agafar l’hàbit de cantar i a perdre els nervis. Si estàs relaxada pots donar el millor de tu al públic. Costa menys cantar amb l’hàbit del treball.

¿La veu és l’instrument més fràgil?

Absolutament. Tot el que et passa es reflecteix en la veu. Diuen que quan un té una pena canta millor. Però no sé què dir-te. El que sí que és veritat és que les experiències viscudes, siguin alegries o penes, formen un pòsit que queda allà. I totes aquestes vivències et donen armes i sensacions que transmets. Però quan un té una pena molt profunda, no pot cantar. Almenys, jo no. Quan he tingut desgràcies personals he hagut de deixar passar un temps abans de tornar a cantar perquè si surto a l’escenari em poso a plorar. Però després tota aquesta experiència de vida es reflecteix en la teva manera d’encarrilar el teu treball, en la teva manera de cantar i de transmetre. El flamenc es canta no només amb la veu, també amb el cor.

¿Què ha canviat la pandèmia en la seva vida?

Ha deixat un pòsit de vulnerabilitat enorme. Tots hem après a valorar l’important: la família, els amics i les abraçades s’han trobat molt a faltar. També la llibertat. Ara que ha passat ja un temps et dona per pensar i valorar realment allò que val la pena. M’he adonat de com necessitem l’art, la literatura, el cine, la música, el teatre... La cultura ens ha salvat quan estàvem tancats. L’ésser humà necessita alimentar el seu esperit. Jo no concebo la vida sense això i sense actuar davant la gent.

¿Ha notat el públic diferent en els seus primers concerts?

La meva primera actuació va ser a Granada, al Palau dels Córdova. I estar allà veient l’Alhambra, el Sacromonte i el públic amb mascareta era impactant. Notaves que hi havia una necessitat enorme de ser allà, per la seva part i per la nostra. Aquest retrobament va ser molt bonic, ens ha donat molta llum, tranquil·litat i serenitat.

Luz Casal i Estrella Morente han sigut algunes de les artistes convidades en aquest espectacle del 40è aniversari. En cada concert col·labora amb algú diferent.

Convido artistes que tenen a veure amb mi, amb qui hi ha una admiració mútua i amb qui he treballat. Són amics, gent que m’aporta. Jo he col·laborat amb moltes persones perquè acostar-te a d’altres t’enriqueix. Treballar amb gent com Serrat, Poveda i Luz Casal permet situar-me en un altre punt, en un altre color diferent del que solc fer.

¿Qui ha marcat més la seva carrera?

El meu pare va ser molt important. Vaig començar cantant amb ell, que tocava la guitarra. Vaig tenir la sort de néixer a Linares, en una casa amb un instrument que sonava sempre i va formar part de la meva vida. Però he après de molta gent, i no només del flamenc. Dels antics m’han marcat Chacón, la Niña de los Peines, Mairena. Després Fosforito i també alguns dels meus contemporanis com Camarón i Morente. Són artistes que han sigut sempre molt presents en la meva vida, tot i que jo després he volat. Però de vegades aprens de companys que no tenen un nom conegut però fan coses boniques. De Pepe el de la Matrona, a part del cant, em va agradar la seva visió del flamenc, el seu concepte, la seva forma de vida. Es pot aprendre de moltes maneres.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Quina música sol escoltar?

Escolto de tot. M’agrada molt la música del Brasil i també coses noves que surten en el flamenc. Els meus fills em posen coses de música indie que em sonen a xinès. Però no s’ha d’estar sempre amb l’oïda ocupada. El silenci és molt important per reprendre energies.