Crítica de ‘Vera’: retorn a Manderley

La Lucy acaba de perdre el pare. Fa només unes hores que ha mort. Es debat entre la incredulitat i el desconsol, ja que se n’ha anat l’única persona amb qui ha compartit la vida; el seu millor amic, la seva guia. Mentre unes veïnes ho disposen tot per a la vetlla, el Wemyss passa davant el reixat de casa seva. Fa només uns dies que ha perdut la dona, la Vera. En un accident, segons uns; mitjançant suïcidi, segons d’altres. Dues persones amb dol que descobreixen que junts s’apaivaga la pena.

Notícies relacionades

Sergio Dalma, Joan Dausà, Sopa de Cabra, Rosario i Luz Casal actuaran a Manresa en Camins, un nou festival d’estiu

De Miró a Barceló: la col·laboració d’Abanca i Bancaja transforma l’art privat en llegat compartit

‘Vera’ d’Elizabeth von Arnim ha sigut rescatada per l’Editorial Trotalibros en el centenari de la publicació. Està considerada com a antecessora de ‘Rebeca’ de Daphne du Maurier. I tot i que hi ha molts punts d’unió, tenen diferències substancials. Aquí no hi ha una senyora Danvers que intimidi la protagonista: serà el mateix Wemyss qui farà llum de gas a la Lucy amb un comportament que busca infantilitzar-la i sotmetre-la a la seva voluntat. I si Mrs. de Winter temia i evitava l’ombra de la figura de la Rebeca, la Lucy buscarà complicitat i reconeixement amb la Vera una vegada i una altra a través dels seus llibres i les seves pertinences.

La grandesa de l’obra no rau tant en l’argument, malgrat que és molt encertat, com en l’atmosfera que Von Arnim aconsegueix crear. L’opressió i l’asfíxia que sent Lucy a la mansió The Willows es transmet d’una manera magistral al lector. L’autora recorre de manera constant a elements que converteix en leitmotiv, com la presència de les rajoles sobre les quals va acabar la vida de la Vera. Una sèrie d’ingredients que converteixen aquesta novel·la en un clàssic indiscutible del gènere de suspens.