Crítica de ‘Chavalas’: autenticitat d’extraradi

Renegar dels orígens per tornar a retrobar-s’hi. És una de les idees que estan presents a ‘Chavalas’, l’‘opera prima’ de Carol Rodríguez Colás, que retrata la vida a la ciutat barcelonina de Cornellà des del punt de vista d’una jove amb pretensions artístiques que s’avergonyeix de les seves arrels d’extraradi i es veu forçada a tornar-hi després d’haver patit una clatellada professional perquè no és capaç de trobar l’autenticitat en la seva feina. 

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Que difícil que és transmetre això, l’autenticitat, i que bé que ho fa la directora, debutant en una pel·lícula en què es troba present bona part de la seva memòria sentimental. Rodríguez Colás intenta allunyar-se dels clixés que s’han apropiat durant tant temps de la perifèria (delinqüència, drogues) per apostar per una comèdia lluminosa, costumista i molt generacional. És possible que hi prevalguin alguns estereotips, com els que tenen a veure amb les diferències classistes entre la protagonista esnob, la Marta (Vicky Luengo), i les seves amigues de la infància, els comportaments de les quals de vegades resulten massa obvis, tot i que totes aquestes percepcions acaben difuminant-se gràcies a l’excel·lent feina de Carolina Yuste, Elisabet Casanovas i Ángela Cervantes. 

Potser, el quid de la qüestió està precisament en aquesta recerca de la veritat en què s’endinsen tant el personatge de la Marta com la mateixa directora, Rodríguez Colás. Menys impostura, necessitat de pontificar i d’imposar la mirada autoral per sobre de tot i més frescor, honestedat, pel·lícules petites i sense pretensions que tenen una mica d’ànima.