Emma Vilarasau: «Les ‘mòmies’ no ens en volem anar»

No m’agrada fer obres que tinguin a veure amb el món del teatre. En el fons penso: ¿a la gent què l’importa això? Prou problemes tenim ja. Però l’obra va més enllà del món de l’espectacle i es pot traslladar a altres professions perquè parla del moment d’una dona. És una dona d’una edat, la meva, que entra en crisi. No se sap gaire bé si hi entra o la fan entrar. Parla de com és la mirada dels altres cap a tu i de com acabes assumint-la.

¿Quin tipus de mirada?

Aquesta que et diu que ets una diva i se t’acaba el temps. Són coses que el meu personatge comença a assumir fins que diu: «No, que ho pensin els altres no significa que ho hagi d’acceptar». L’obra mostra també el xoc entre la generació que puja, ho ha tingut molt dur i ja té ganes de treure’s de sobre les ‘mòmies’ per ocupar el seu lloc. Però les ‘mòmies’ no ens en volem anar. Jo tinc molta energia i molta vida encara. Com veus, són coses que es poden traslladar a altres terrenys. Aquest, té el morbo que parla d’una actriu molt forta i amb molt caràcter que pot arribar a ser cruel. Per ella la professió passa per sobre de gairebé tot.

¿Ha sigut així per vostè?

No. Jo he intentat espavilar-me amb tot, que no és fàcil. He tingut molt en compte la gent que estimo. Durant anys, quan els nens eren petits, va ser complicat. Ara fan la seva i puc dedicar totes les hores a la meva feina.

¿Per això va fer tanta televisió? No li va ser gens malament amb ‘Nissaga de poder’ i ‘Vent del Pla’.

Em vaig aferrar a les sèries de TV3 perquè quan feia teatre la vida amb els meus fills era incompatible. Vaig tenir la sort d’empalmar una sèrie amb l’altra. Vaig rebutjar moltes ofertes però era feliç passant els diumenges a casa.

A diferència del seu personatge de diva a ‘Eva contra Eva’, ¿passa un moment dolç?

Personalment em noto amb enormes ganes de fer moltes coses. Tinc energia i projectes. I vaig fent coses. Poso en marxa projectes, m’apunto a d’altres i per ara –toquem ferro– em va molt bé. Ha començat una època, i això l’hi devem a Hollywood, en què actrius madures fan cine sense necessitat d’estar operades. Es reivindica poder fer-se gran tal qual i es fa amb alegria, no amb resignació sinó amb poder. Jo tinc una edat, he après moltes coses i no vull anar a casa a guardar-me-les per mi sinó compartir-les i ensenyar-les a qui pugui.

¿Busca els seus propis projectes?

De vegades. Tampoc hi ha tantes obres per a dones d’aquesta edat. Hi ha moltes obres per a dones de 40 i poques per a les de 60. I hi ha moltes coses de què parlar. M’interessa el tema de la dona cuidadora. N’hi ha moltes en aquesta situació i no se’ls dona valor. No només hi ha llatinoamericanes cuidant la nostra gent gran. Les dones d’aquí hem cuidat molt.

Els homes no tant.

No, perquè reivindiquen que tenen la seva feina, la seva vida. Tot i que nosaltres també hem treballat, històricament el paper de cuidadores ens ha tocat més.

Parlant d’homes i dones, ¿s’ha de prioritzar la paritat o l’excel·lència?

Evidentment s’ha de prioritzar l’excel·lència però fins que les dones arribin a tenir les mateixes oportunitats que els homes hi ha d’haver bastants anys de paritat obligatòria. Quan arribem al moment en què des del punt de sortida puguem anar tots amb les mateixes possibilitats cap a la meta, llavors que es prioritzi l’excel·lència. Ara mateix això no passa en cap camp ja sigui de ciències o lletres. Els llocs de poder estan copats per homes.

Repeteix a les ordres de Sílvia Munt per segona vegada. ¿Què té d’especial?

Mai treballa amb el que és evident, busca tot el que hi ha darrere cada frase. Té un gran ull crític, no es cansa mai de dir-te les coses. No te’n deixa passar una. Ens entenem molt bé, formem un bon tàndem. Quan estàs en escena i penses que estàs donant alguna cosa i no ho fas, és difícil dir-t’ho. Cal trobar la manera i dir-ho bé. Ella sap com fer-ho. La Sílvia entén molt l’ésser humà i busca l’autenticitat trencant l’esquema de la interpretació. No sé explicar-ho bé però busca una altra cosa i fa que mostris aspectes que potser no ensenyaries. El seu teatre fuig del component explícit, de l’obvietat. És molt bonic transitar per aquest camí.

Notícies relacionades

Rere el rastre de Bette Davis

Amb el peu esquerre

I per fi ‘Eva contra Eva’ arriba a Barcelona.

Més d’un cop vaig pensar que no hi arribaríem. Ens vam quedar amb les ganes el març del 2020. Ara, després d’un any de l’última funció a Girona, diria que en tot aquest temps l’obra s’ha enriquit. En part perquè la Sílvia ha muntat una versió en castellà a Madrid. I és diferent també perquè comptem amb dos nous actors, Àlex Casanovas i Míriam Alamany, en els rols que feien Eduard Farelo i Marissa Josa. És difícil mantenir el mateix repartiment després de tant temps.