‘Candyman’: terror contra el racisme als Estats Units

L’herència del mite

L’herència del miteCandyman neix de la imaginació d’una de les ments més prodigioses que ha donat la literatura d’horror, la de Clive Barker, també creador de Hellraiser i d’un grapat d’éssers nascuts de la fusió entre el plaer i el dolor i, per tant, un dels propulsors de les teories de la nova carn que van sorgir a mitjans dels vuitanta. 

Va aparèixer en un dels relats continguts als seus fonamentals ‘Libros de sangre’, titulat ‘Lo prohibido’, que girava entorn del poder de les llegendes en l’imaginari col·lectiu i de quina manera podien convertir-se en una realitat. El 1992, Bernard Rose va adaptar aquesta història a ‘Candyman’, un conte macabre que va assentar les bases de tota la mitologia sobre el personatge. La presència magnètica de Virginia Madsen, la naturalesa del monstre (el primer afroamericà, encarnat per Tony Todd), el seu caràcter romàntic i terrorífic i la banda sonora de Philip Glass van acabar convertint aquest títol en un referent dins del gènere. 

«Quan era jove vaig veure mil cops ‘Candyman’», explica Jordan Peele. «Per primera vegada la comunitat negra tenia el seu propi malvat, que precisament havia nascut del sofriment i l’explotació. Però per fer un ‘remake’ contemporani havíem d’allunyar-nos del punt de vista de la dona blanca que havia aportat Virginia Madsen i convertir-lo en una pel·lícula que fos hereva del ‘Black Lives Matter’». 

El punt de vista d’una dona negra

El punt de vista d’una dona negraPer dirigir la pel·lícula, Peele va triar una directora que havia demostrat les seves habilitats per al gènere a la pel·lícula indie ‘Little Woods’. El seu nom, Nia DaCosta: coses del destí, també era fan de ‘Candyman’. 

«Volíem fer una pel·lícula que connectés amb les noves generacions», continua Peele. «I dins del gènere són hi ha força dones que estan demostrant noves visions molt interessants». Encara no són moltes, però està clar que són part de la renovació des de la perspectiva femenina que s’està produint en el terror, encara més si tenim en compte que elles l’aborden des d’un punt de vista racial. Entre elles trobem Mati Diop (‘Atlantique’), Dee Rees i Nijyatu Jusu (que està preparant projectes) i les curtmetratgistes Raeshelle Cooke, Tamara S. Hall, R. Shanea Williams, Mika Kenyah... i Nia DaCosta, que acaba de fer el salt al cine de superherois amb ‘The Marvels’. 

La directora va connectar a la perfecció amb Peele a l’hora d’abordar el terror amb elements de caràcter social. «No volíem fer una pel·lícula didàctica, però sí que plantegés alguns temes d’una manera directa, com la violència policial. Candyman ens donava la possibilitat de mirar cap aquesta violència com un cicle que mai s’acaba». 

Llegendes urbanes: tornada a Cabrini-Green

Llegendes urbanes: tornada a Cabrini-GreenBernard Rose va traslladar l’acció del relat de Barker –que es desenvolupava a la seva ciutat natal, Chicago– a un veïnat de vivendes de protecció civil en el qual es van establir famílies amb pocs recursos i on aviat es van assentar la delinqüència, la drogoaddicció i els conflictes racials. En aquest espai és on el personatge de Helen Lyne (Madsen) trobava aquesta gran boca oberta a tall de grafiti a través del qual s’introduïa en els dominis de Candyman. I allà és on també va néixer el protagonista d’aquest ‘remake’ que funciona com a seqüela, Anthony McCoy (interpretat per Yahya Abdul-Mateen II), tot i que ell no recordi res del que li va passar quan era un nadó, com que va ser raptat per Candyman i va estar a punt de morir cremat.

Han passat trenta anys i McCoy viu a prop del que va ser Cabrini-Green, que, després d’esfondrar-se gairebé del tot, s’ha gentrificat i convertit en una zona hípster de la ciutat. Ell i la seva nòvia, Brianna (Tenoyah Parris) es dediquen al món de l’art. Ell és pintor i ella, comissària d’una galeria. Una nit conviden uns amics a sopar i els expliquen la llegenda de Candyman. Anthony es comença a obsessionar, investigar i a poc a poc va patint canvis tant a nivell físic com de comportament. 

«Crec que ‘Candyman’ simbolitza el poder de les històries i com es perpetuen en el temps en un bucle infinit», diu Yahya Abdul-Mateen II. «‘Candyman’ és un mite i un monstre, però Amèrica crea monstres constantment. Així que crec que aquesta pel·lícula parla del dolor, del trauma de la vida dels negres en aquest país.» 

Miralls i marionetes

Per explicar la història del mite de Candyman, Nia DaCosta va preferir experimentar a través d’una tècnica més artesanal i experimental com és la de les marionetes i els jocs d’ombres. Així, reforça el caràcter de conte macabre que es troba present en la història. «Vam parlar molt sobre com odiàvem la manera tradicional de fer ‘flashbacks’ i com podíem utilitzar el film original per continuar ampliant tot el seu imaginari –relata DaCosta–. I de seguida se’ns van acudir les ombres de titelles, que ens acostaven d’alguna manera a cine més manual i primigeni, com la història que dona origen a ‘Candyman’». 

Notícies relacionades

Crítica de ‘Candyman’: els monstres que el racisme crea

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Pel que fa als miralls, els reflexos, tan importants per a la història de Candyman, que porta implícit el que hi ha a l’altre costat, la imatge oposada, reconeix que va ser un dels grans reptes de la pel·lícula a l’hora de rodar, sobretot a causa de qüestions tècniques. «Hi ha un munt de zooms en miralls per potenciar la sensació a l’espectador que està entrant en ells.» 

Nous monstres

DaCosta pensa que Candyman pot tenir moltes cares, totes les que té la gent sobre els ídols, els màrtirs o la representació de l’oposat a l’humà. ¿És un monstre? ¿Un malvat? «Això depèn de cadascú», diu. «Jo el veig més com una mena d’antiheroi. Per mi, Candyman és, en essència, una al·legoria del racisme a Amèrica», diu Jordan Peele. «A la pel·lícula Nia DaCosta explora la qüestió de la raça en molts nivells, des de l’incòmode fins al devastador. Quan una persona veu una pel·lícula de terror vol que faci por, però nosaltres volíem que experimentessin el trauma, perquè el terror parla de nosaltres com a societat. I Candyman és el representant de la llavor de la violència racial als Estats Units».