Crítica de ‘The show’: lisèrgica paranoia detectivesca

‘The Show’ bé podria dir-se ‘Freak freak show, freaky freaky show’, i és que la primera pel·lícula escrita per Alan Moore s’erigeix com un viatge al·lucinogen en què tot pot passar i en què trobem personatges estrafolaris, escenaris de malson, humor absurd i situacions impossibles que connecten l’univers del creador amb la tradició detectivesca i la fantasia sinistra. 

Notícies relacionades

El ‘Werther’ liceista, pur teatre

Sílvia Abril: "Lluito per no defraudar-me a mi mateixa"

Un home d’identitat imprecisa (el sempre magnètic Tom Burke) arriba a un poble encantat, Northampton, buscant un objecte valuós. Allà descobrirà que els somnis es connecten amb el món dels vius i que els fantasmes pul·lulen entre nosaltres, que hi ha superherois jubilats que ens vigilen a través de la xarxa, còmics ocultistes que exerceixen el seu poder des del més enllà, ‘dealers’ addictes al vudú, nens investigadors i cantants excèntrics amb bigoti de Hitler. En definitiva, una galeria d’éssers que hi podria estar perfectament en una vinyeta i que aquí apareix envoltada en una atmosfera de caràcter lynchià amb un toc irresistiblement dels vuitanta. 

‘The Show’ és una mostra estimulant de deliri còsmic que té la virtut de configurar tota una rica mitologia al seu voltant. De vegades, la pel·lícula dirigida per Mitch Jenkins, habitual col·laborador de Moore en els seus curtmetratges, no aconsegueix estar a l’altura de les circumstàncies, però hi ha alguna cosa en ella profundament absorbent que engoleix i atrapa, com aquest forat negre que es descriu a la trama i en què tots acabem submergits d’una manera o una altra, com si ens trobéssim en coma, drogats o en un perpetu estat de vigília.