Festival de Locarno

‘Sis dies corrents’: Neus Ballús presenta un cant a la dignitat de la classe treballadora a Locarno

La directora catalana presenta a Locarno el seu tercer llargmetratge, en el qual aconsegueix l’equilibri perfecte entre documental i ficció, comèdia i drama i lleugeresa i profunditat.

‘Sis dies corrents’: Neus Ballús presenta un cant a la dignitat de la classe treballadora a Locarno
3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Neus Ballús havia acabat el guió de ‘El viatge de Marta (Staff Only)’ i acabava d’estrenar ‘La plaga’ quan es va adonar que necessitava introduir la lleugeresa en el seu cine. Volia continuar endinsant-se en les tensions entre el documental i la ficció i tractar els temes que l’obsessionen, com la lluita de classes, però d’una manera diferent, en la qual cabés l’humor que està present de forma natural en les nostres vides fins i tot en les situacions més delicades. 

Així sorgeix ‘Sis dies corrents’, que la directora presenta a la secció oficial del Festival de Locarno després d’haver-hi treballat cinc anys. La idea procedeix del seu propi nucli familiar, ja que el seu pare és treballador del sector de la fontaneria i de les instal·lacions i li havia explicat moltes històries que li havien succeït amb els clients. Va començar a acompanyar-lo i es va adonar que per emprendre aquest viatge necessitava comptar amb persones del gremi. Així és com va trobar el seu trio protagonista, el Valero, el Pep i el Moha. A la pel·lícula, els dos primers formen un tàndem inseparable fins que, després de la jubilació del Pep, la propietària de la petita empresa proposa el Moha, un jove marroquí, per substituir-lo. A partir d’aquell moment assistirem a l’evolució de la relació entre els tres, al mateix temps que cada dia de la setmana s’encarregaran d’arreglar una avaria en una llar diferent a través d’una sèrie de trames capitulars. 

«Crec que ha sigut el treball més complex que he fet en la meva vida», confessa Neus Ballús en conversa a través de Zoom. «En realitat, no he sabut quin tipus de pel·lícula havia fet fins ara, perquè tenia més de 70 hores de metratge i el que jo volia era trobar l’equilibri entre documental i ficció, entre comèdia i drama, entre profunditat i lleugeresa». 

Objectiu complert: ‘Sis dies corrents’ resulta tan transparent com la vida mateixa, no hi trobem gens ni mica d’impostura i respira autenticitat en cada moment, sobretot gràcies a aquests tres personatges que s’interpreten a si mateixos en un exercici de total entrega i honestedat. És divertida, però alhora ens enfronta a les nostres pròpies misèries quotidianes. 

La directora volia parlar dels prejudicis, del racisme i la intolerància incrustats en la societat. «Per a mi la pel·lícula parla de veure realment l’altre, d’entendre’l. Em posa la pell de gallina que estiguem assistint a aquesta onada d’extrema violència contra el que és diferent als carrers. D’alguna manera aquesta pel·lícula és un crit de ràbia contra això, també és un acte de defensa de la classe treballadora, d’aquests llocs de treball que es troben poc dignificats, i per descomptat he intentat plasmar tota la diversitat del món en què vivim perquè ens enfrontem el nostre propi sistema de valors i de quina forma contribuïm a tot aquest classisme estructural». 

Notícies relacionades

El trio protagonista anirà visitant al llarg de la pel·lícula una sèrie de vivendes en les quals es trobaran amb diferents persones i avaries. Ballús i el seu equip generaven les incidències perquè Valerio, Pep i Moha les arreglessin, de manera que ells mai sabien a quin desafiament s’enfrontarien en l’aspecte laboral ni amb quin tipus de gent interactuarien. Passaran per la casa d’un avi de cent anys que diu tenir la fórmula de la vitalitat a base d’un còctel substàncies naturals, d’una fotògrafa que fa retrats, d’un psicòleg que intentarà fer teràpia amb Valerio i Moha per solucionar els seus problemes de comunicació i amb uns mil·lennistes passotes. «Al cap i a la fi, els personatges són testimonis de moltes realitats que conviuen en la nostra societat, són gairebé com una espècie d’antropòlegs de com es viu avui dia. Vaig intentar que els personatges que visitessin fossin diversos (també són tots reals), i veure què passava». 

La directora també va escriure al costat de Moha una veu en of que vertebra tota la pel·lícula en la qual el jove expressa les seves preocupacions, les seves pors, els problemes de convivència que es troba. «Al final, aquest testimoni acaba representant una metàfora del que és ser cineasta, perquè jo també a cada pel·lícula entro a casa d’algú diferent i em trobo amb la tessitura de conviure-hi».