Crítica de ‘Tiempo’: premissa sense fons

Situada a mig camí entre les pel·lícules de M. Night Shyamalanrealment fallides –com ‘La jove de l’aigua’ (2006)– i les realment encertades –com ‘El sexto sentido’ (1999)–, ‘Tiempo’ es basa en una premissa capaç de plantejar tota una sèrie de dilemes existencials: els protagonistes, una família de classe mitjana-alta, es veuen atrapatsamb altres personatges en una platja on el temps passa tan ràpid que mantenir-se allà una hora significa envellir dos anys. En lloc d’explorar temes com la por de la mort o de la pèrdua de la joventut, el director prefereix orquestrar una atropellada sèrie de cops d’efecte més centrats en els símptomes externs de l’edat que provoca acostar-se a l’ocàs. 

La quantitat d’incidents impactants que omplen el relat és tan voluminosa que cap d’ells aconsegueix causar una veritable impressió en l’espectador i això significa que la pel·lícula amb prou feines genera tensió. A aquesta incapacitat contribueix un planter de personatges amb qui resulta francament difícil sentir certa empatia, en bona mesura perquè el que surt de la seva boca són exclusivament ostentacions explicatives o sentimentals. Arribat el moment, a més, Shyamalan s’esforça per oferir explicacions sobre el seu misteri central malgrat que, en última instància, aquestes revelacions no serveixen sinó per emfatitzar les carències d’una pel·lícula que ofereix entreteniment visual però que no resisteix escrutinis. L’única conclusió rellevant a la qual s’arriba després de veure-la és que li queden 108 minuts menys de vida.