¿Per què a Espanya no hi ha cine de terror dirigit per dones?

La directora Judith Colell, actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, va fer els seus primers passos en el cine amb la intenció de fer gènere. «No és una cosa que hagi explicat gaire, però en els meus inicis era molt fan de Cronenberg i, de fet, el meu primer curt, ‘Clara foc’, ja era de gènere, però aviat vaig veure les dificultats de seguir per aquí. Estem parlant de fa gairebé 30 anys i el panorama era un desert. No hi havia dones que fessin cine de gènere, no hi havia referents, i al final penses que les dones no servim per fer aquest tipus de cine i... ho deixes estar», explica l’autora de ‘53 dies d’hivern’. En aquest sentit, la Palma d’Or per a ‘Titane’ [de Julia Ducournau] és una fita crucial de cara al futur: «Demostra, per si encara no se sabia, que les dones podem fer tota mena de cine: terror, acció, drama, comèdia, ‘thriller’. Tot».

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Belén Funes, guanyadora del Goya a la millor direcció novella per ‘La hija de un ladrón’, apunta també a la falta de referents per intentar entendre la falta de directores de fantàstic a Espanya. «És que no hi ha models previs. Per això és important que Ducornau existeixi i que ‘Titane’ hagi guanyat la Palma d’Or». Per a la directora de Ripollet, la rotunda victòria de Ducournau «és una inspiració per a nosaltres, però també per a les nenes que ara mateix pensen a ser directores i somien acostar-se al món a través dels ulls del cine de gènere».

Segons l’opinió de Júlia de Paz, que acaba d’estrenar als cines la seva ‘opera prima’, ‘Ama’, la Palma d’Or de ‘Titane’ és fonamental per acabar amb, o almenys combatre, la discriminació de la dona dins els viciats engranatges de la indústria del cine. «Que Ducournau hagi guanyat a Cannes posa de manifest fins a quin punt ha de desaparèixer l’estigma que ‘les dones solen fer pel·lícules més d’autor i intimistes’, perquè aquesta és una altra eina de discriminació per part de la indústria cinematogràfica cap a nosaltres». En aquest sentit, De Paz apunta que «el terror, el gore o el ‘thriller’ procedeixen dels inicis del cine, amb tot el classicisme que això comporta en el seu llenguatge i la seva narrativa; per exemple, en la sexualització del cos de la dona en les seves trames. I amb la seva primera pel·lícula, ‘Crudo’, Ducournau ja havia demostrat que es pot trencar amb aquestes normes i estigmes, obrint noves visions de la realitat o la ficció».