Béjart reactiva Peralada amb un ball a la vida ple d’esperança

Infermers empenyent lliteres amunt i avall, núvies engalanades amb el seu vel sostenint com un trofeu una ràdio antiga, un àngel amb ales de paper a punt d’alçar el vol i unes esferes metàl·liques rodant com virus immensos i hipnòtics... tot un imaginari explosiu entra en erupció a ‘Ballet for live’ (1997), una peça amb la qual Maurice Béjart va retre homenatge a dos gegants que van morir de la sida en la dècada dels 90: Jorge Donn, la seva parella i ballarí fetitxe, i el cantant Freddie Mercury, ànima del grup Queen. Amb aquest espectacle bombollejant de vida i esquitxat de color, el Béjart Ballet Lausanne va inaugurar aquest divendres el XXXV Festival Castell Peralada, que semblava agafar aire després de la llarga pausa per culpa de la pandèmia.

L’edició passada va adoptar un trist format digital amb una programació mínima que es va celebrar a les muralles i a l’església del Carme. Amb el parc de nou il·luminat i la tramuntana bufant també amb ganes en aquesta localitat de l’Empordà, des de la qual es van poder veure les flames de l’incendi de Llançà al final de l’espectacle, la inauguració va adoptar un aire gairebé religiós i surava en l’ambient una certa sensació de supervivència i al mateix temps d’alleujament per poder reprendre, amb totes les mesures de seguretat necessàries, un dels plaers més deliciosos de l’estiu: disfrutar de les arts de l’espectacle a l’aire lliure.

Creativitat, tendresa i humor

La vida i la mort, l’alegria i el dolor, la pèrdua i la resignació, Mozart i Queen, Maurice Béjart va projectar la seva mirada espurnejant de creativitat, tendresa i humor en aquesta obra d’abast transcendental també coneguda com ‘Le Presbytère’, ja que el coreògraf es va inspirar en el llibre ‘El misteri de l’habitació groga’, de Gaston Leroux. En aquest llibre el detectiu Rouletabille pren per contrasenya: «‘Le presbytère n’arien perdu de són charme, ni le jardin de són éclat’» («El presbiteri no ha perdut el seu encant ni el jardí la seva esplendor»). Béjart va extreure aquesta frase per la seva sonoritat per injectar en aquest ballet un torrent d’energia que no s’esgota malgrat els anys: ‘The show must go on!’, llança des de la immortalitat Freddie Mercury, una exhortació que avui, era Covid, ens interpel·la amb tota la seva ressonància. És una obra, doncs, molt actual, a excepció del vídeo que es projecta al ritme de I’‘I want to break free’, amb imatges de Donn dels anys 70, i que deixa ancorada aquesta peça a altres temps: el segle passat.

La direcció artística del Festival ha fet una aposta segura a l’obrir les portes d’aquesta edició de «cargol que surt després de la pluja» amb el Béjart Ballet Lausanne, una companyia fidel a Peralada i sempre exultant gràcies a la direcció de Gil Roman, malgrat les turbulències que ha causat recentment l’acomiadament del director de l’escola a Lausana. Mereixedors el 2015 de la medalla del Festival, la companyia manté intacte l’esperit del «bruixot de la dansa», Maurice Béjart, que conserven sobretot veterans com Julien Favreau, una bèstia sobre l’escenari, tot un Freddie de pit descobert i desimboltura a l’aire, o bé la catalana Elisabet Ros, subtil musa de Béjart en el cicle Brel et Barbara, que sembla immune al pas dels anys. Gabriel Arenas Ruiz va ser un mestre de cerimònies discret, sense l’empenta que va lluir Oscar Chacon el 2010, quan van oferir el mateix programa.

Pell de gallina

Notícies relacionades

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

La vida sense Paul Auster

El cos de ball, amb noves incorporacions que garanteixen el relleu i la conservació del llegat Béjart, és excel·lent: tots tenen una força interior i una personalitat molt marcada, característica imprescindible per formar part de la tropa. Un dels ballarins que va aconseguir posar la pell de gallina, amb una autentica lliçó de ball, va ser Vito Pansini en el trio del líric ‘Winter’s tale’.

A tall de comiat, i com ja és tradicional, Gil Roman va sortir a l’escenari, digne i poderós. Amb solemnitat cerimonial va anar rebent i saludant un rere l’altre tots els ballarins. Atiat per tant oxigen creatiu, el públic, inflamat, es va posar dempeus i no podia parar d’aplaudir.