Cannes espera el veredicte de Spike Lee

Passi el que passi dissabte durant la cerimònia de lliurament de premis, la 74a edició del Festival de Cannes probablement sigui recordada com aquella en què el certamen es va enfrontar al coronavirus i el va contenir –tret que, Déu no ho vulgui, hi hagi un embolic d’última hora– establint una sèrie de mesures extraordinàries, com l’ús constant de mascaretes o els tests anti-Covid cada dos dies per als milers d’assistents encara no immunitzats, que a la pràctica han alterat profundament el seu funcionament. Treballar al festival ha resultat encara més exigent que de costum, i això explica la sensació de fatiga i embafament que impera quan falten només unes hores per a la clausura.

Aquesta atmosfera ha condicionat l’atenció –o més aviat la falta d’ella– rebuda per les dues últimes pel·lícules a presentar la candidatura a la Palma d’Or. A la primera, la correcta ‘Nitram’, l’australià Justin Kurzel s’acosta a la figura de Martin Bryant, que l’abril de 1996 va assassinar 35 persones i en va ferir 23 més a Port Arthur, Tasmània; més concretament explora les circumstàncies –la seva discapacitat mental, la influència d’un pare depressiu i una mare rígida, el ‘bullying’ del qual va ser objecte, el fàcil accés a les armes de foc– que el van conduir a la matança.

A la segona, ‘Les Intranquilles’, el belga Joachim Lafosse se serveix del retrat d’un pintor afligit de trastorn bipolar, i del del sofriment que la malaltia provoca també sobre la dona i el fill, per reiterar la seva habilitat per contemplar famílies en descomposició emfatitzant el drama sense caure en el melodrama.

Cine furiós i social

Notícies relacionades

L’angoixa mil·lennista segons Jacques Audiard

Música amb Barcelona com a escenografia

És probable que cap dels dos títols alteri les prediccions de cara al palmarès que ja circulen per la Croisette, tot i que, per descomptat, és impossible saber què n’opina el jurat que presideix el cineasta Spike Lee. Degut a la seva fama d’home tossut i la passió amb què defensa les seves idees, es dona per fet que Lee haurà fet valer la seva pròpia autoritat davant les opinions dels altres jutges. I, com que ell gairebé sempre fa un cine furiós, preocupat per assumptes socials i racials en particular, de tall comercial i no precisament subtil, és de preveure que les seves preferències es decantaran per algun dels títols que millor encaixin en aquest patró.

En cas que tot això sigui cert, és descartable la presència a dalt de tot del palmarès de la pel·lícula que sens dubte més mereix aquest honor, ‘Drive My Car’, de Ryūsuke Hamaguchi. Les travesses donen com a favorita ‘Un héroe’, de l’iranià Asghar Farhadi, però la Palma d’Or fàcilment podria anar a parar ‘Lingui’, del txadià Mahamat-Saleh Haroun. Sí, segur que Lee s’adona que donar el premi a l’únic cineasta negre de la competició li farà guanyar acusacions de biaix. I no, segur que això no li importa gens.