Avinyó ressorgeix de les seves cendres

«Plus ça change, plus c’est la même chose», canviar per continuar igual. L’expressió gatopardiana resumeix la primera setmana de la gran cita escènica europea. El Festival d’Avinyó ha estirat ‘grandeur’ perquè la seva rodona edició 75a no quedés deslluïda entre els espeternecs finals de la pandèmia. En un escenari d’incertesa, amb els teatres tancats a França fins ben entrat el maig, l’organització va posar el peu a l’accelerador per arribar a un programa a gran escala, amb augment d’estrenes, nous espais i una primera sorpresa. Tiago Rodrigues serà el primer forà que dirigirà el festival a partir de l’edició del 2023. La notícia va arribar la jornada en què el portuguès inaugurava el festival amb una versió d’‘El jardí dels cirerers’ de Txékhov. 

La primera funció a la Cour d’honneur del Palais des Papes es va retardar 40 minuts per les cues, era la primera vegada que s’exigia als gairebé 2.000 espectadors del pati de butaques –amb renovada i flamant graderia– certificat de vacunació o els resultats d’un test. Els contratemps logístics ja estaven solucionats en la funció de divendres, no així els artístics. En les dues hores i mitja d’espectacle va regnar un avorriment pompós, una constant en les obertures dels últims anys. Rodrigues, un conegut del Temporada Alta i del Grec 2019 en el qual va presentar la brillant ‘By Heart’, destaca més en la creació contemporània que en el repertori. Va faltar vida, ritme i sorpresa. Una encotillada Isabelle Huppert va trobar pocs racons per lluir-se entre un repartiment que feia gala del millor mestissatge francès. Res a veure amb les polèmiques racials de l’estrena del nostre Grec. 

I no podem oblidar l’altre gran espectacle que aquest any s’exhibirà a l’escenari principal. La Veronal serà la primera companyia de dansa catalana que actuarà al Palais a partir del 21 de juliol, i confiem que tindrà millor acollida que la ‘Festa’ que el ‘bailaor’ Israel Galván va muntar allà mateix el 2017. 

La Liddell ‘cañí’

 Per poc més que s’hi prodigui, la seva presència al festival es tornarà una tradició. Angélica Liddell –la creadora espanyola més internacional– va per la setena obra que presenta a Avinyó. Liebestod és sal grossa que barreja Wagner amb el toreig. Si el liddelià ja és un gènere en si mateix, aquí assistim a un replegament introspectiu sobre el seu llenguatge i els seus fantasmes. Com a Rosalía o C. Tangana, el marc retro-‘cañí’ posa l’oli per al rescalfat dels tòpics. Mentre sonen Las Grecas, la creadora es mutila en escena per jugar amb la seva sang, una cosa que ja ens mostrava més de 10 anys enrere. Amb la seva autoreferencialitat destructiva sembla voler cansar un públic que continuaria idolatrant-la tot i que defequés en escena. 

Més descuidat en el pla plàstic, la nova peça de la Liddell reincideix en estructures i polèmiques que ja van habitar el descomunal The scarlett letter. Aquesta vegada els seus furibunds monòlegs apunten en totes direccions: contra el mantra del sostenible, contra els seus lectors (dones i homosexuals, apunta) contra els actors i sobretot les actrius (menys denúncies i més aplicar-los el fuet, proposa), i en especial contra algunes constants de la societat francesa, com l’educació racionalista i atea, els seus tècnics i funcionaris amb drets i, clar, les seves sempiternes vagues. Sola davant el fals toro, la Liddell desafia una mort poètica i escènica que no l’envesteix. Així ho reafirma part de la platea dreta que aplaudeix els seus excessos cada vegada més reaccionaris. La seva pròxima parada, el Grec de Barcelona. 

Teatre a través de la pantalla

 Als dies tòrrids els succeeixen nits fresques de grans superproduccions en escenaris monumentals. Una de les més comentades, ‘La dernière nuit du monde’, de Fabrice Murgia, faula distòpica sobre una societat que deixa de dormir. Factura impecable per a una obra més aviat freda en què els actors es comuniquen a través de pantalles. Més intens i humà, el drama Kingdom de la puixant Anne-Cécile Vandalem. Amb un dispositiu de teatre-cine que recorda l’estil de la millor Katie Mitchell, la directora planteja un documental filmat en directe sobre la impossibilitat de les utopies. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Els personatges d’‘Entre chien et loup’ de Christiane Jatahy intenten escapar-se de l’argument pessimista del ‘Dogville’ de Lars von Trier, però també es mostren incapaços de neutralitzar la llavor del feixisme. La directora brasilera barreja en la seva pantalla filmacions en temps real de l’escenari amb d’altres encapsulades. Acabem així dubtant de tot el que veiem. Que no hi falti el sentit crític. 

Explosió ‘off’

Salvat en l’últim minut, el Festival Off aporta a Avinyó aquest particular ambient saturat de cartells als murs i còmics que vociferen els seus espectacles pels carrers. Són més de mil espectacles a 100 escenaris, molts d’ells tan minúsculs que desafien les normes sanitàries. Els edictes ‘ex professo’ de la regió permeten el 100% de l’ocupació a les sales, i això dona un respir al turisme i als artistes que es van quedar en blanc l’any passat. Un d’ells és Luciano Rosso, que amb el seu Apocalipsync planteja un humor gestual de primer nivell que contrasta amb el rigor intel·lectual de la programació oficial. Una d’aquestes joies que busquen els milers de programadors que surfegen, aquest any amb mascareta, l’immens oceà teatral que és Avinyó.