Crítica d’’Autoretrato con piano ruso’: on acaben els altres

Atenció a aquesta obra de l’alemany Wolf Wondratschek, no és un llibre comú. Als seus gairebé vuitanta anys, Wondratschek amb prou feines ha sigut traduït entre nosaltres, una cosa molt a lamentar en vista d’aquesta novel·la infreqüent, que il·lustra una manera d’entendre l’escriptura com una aventura de radicalitats, la del com dir vencent els esquemes prefixats i la del fins on endinsar-se en l’enigma de l’esdevenir inestroncable de l’existència. Que ningú cregui que aquesta combinació d’inconformisme formal i afany de perforació moral (o existencial) produeix una novel·la illegible o pedantesca. Al contrari: no decau l’interès per la conversa intermitent que el narrador (un transsumpte de l’autor) manté amb un vell pianista rus en una pizzeria de Viena, des de la qual aquest va llançant preguntes, reflexions i anècdotes que tant espavilen al lector com el desassosseguen.

El pianista, que es diu Suvorin, es va exiliar de la Unió Soviètica i viu en l’oblit i gairebé la indigència, recorre el mapa dels seus records amb l’única brúixola de l’atzar de la memòria. Des de la infància a Leningrad o el descobriment de la música a la seva difunta i adorada dona. Des dels anys de plom en què el Comitè Central de Repertoris dictava la música que podia interpretar-se fins als seus anys de concertista internacional. Del narrador, anònim i velat, amb prou feines en sabem res, tot i que és ell que, després de molts anys transcorreguts, decideix posar per escrit aquelles converses i ordenar-les en 19 capítols titulats tots amb una pregunta, tret del 13 (tribut a la superstició russa). L’autoretrat que ens presenta és, així, el d’un músic provecte, d’intel·ligència llampegant i opinions rotundes que poden extrapolar-se a qualsevol activitat creativa, però també és l’autoretrat del seu interlocutor innominat que descobreix en les paraules de Suvorin el seu propi reflex i gràcies a les quals es pinta a si mateix.

Insensibilitat dels aplaudiments

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

En aquest sentit, la idea de Suvorin que la lectura no és un esdeveniment social sinó inalienablement individual la fa seva el narrador (que s’assembla molt a l’autor). Igualment, l’odi als aplaudiments al final d’un concert (¿com pot tolerar-se aquest terrabastall després de l’harmonia sonora?), en els quals Suvorin veu la insensibilitat i ignorància del públic, es pot transferir al disgust de l’autor davant la recepció acrítica de la seva obra. I també pot passar quan afirma que enlloc hi ha tants tontos com entre els amants de la música. Fins i tot en la convicció del pianista que davant un dilema la seva única certesa és que agafarà el camí equivocat es manifesta la idea que la perfecció en l’art és inabordable a través de la mera voluntat. Tot i que la perfecció adquireix formes imprevisibles, com els silencis de l’Schubert o com la misteriosa capacitat de Bach per combatre la desesperació o, per descomptat, com Glenn Gould, rebel·lant-se davant la creença que el perfecte és el perfectament repetit.

La novel·la imita l’estructura dels pensaments de Suvorin, fets de trossos i esquinçalls, de salts i espasmes lluminosos, i proporciona una experiència d’intensa immersió a les aigües fosques on s’intueixen les veritats irreductibles. Com la llei implacable de l’oblit que serem o la que els altres acaben al límit de nosaltres mateixos.