11 espanyoles que van superar l’infern nazi de Ravensbrück
El llibre ‘Noche y Niebla en los campos nazis’, de Mónica G. Álvarez, reivindica les històries d’un grapat de dones antifeixistes, moltes de les quals van formar part de la Resistència francesa contra Hitler després de la Guerra Civil i van ser detingudes i deportades als camps de concentració
Les seves històries particulars, al final d’aquesta notícia
Periodista cultural
Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica
Ubicada/t a Barcelona
ver +
«Van obligar una infermera russa a injectar-nos a la vagina o, més ben dit, al coll uterí, un líquid que ni ella mateixa segurament sabia el que era. Al sortir de la maleïda infermeria, d’entre les cames em queien unes gotes grogues que m’anaven cremant la pell». Així recordava Alfonsina Bueno com va ser utilitzada pel doctor de les SS Karl Gebhardt com a conillet d’índies quan va arribar, el 1944, a Ravensbrück, camp de concentració al qual van ser deportades 132.000 dones capturades en 40 països. Les greus seqüeles ginecològiques d’aquell verí van acompanyar de per vida, després de diversos passos per quiròfan, aquella republicana nascuda a Saragossa i criada a Berga que va veure com els alemanys «mataven a pals una noia» fins a deixar-la feta «trossets». «Antifeixista, amant de la pau i de la llibertat», com ella mateixa es descrivia, sempre va guardar rancor als nazis, assenyala la seva neta, tot i que «eludia qualsevol pregunta» sobre la Segona Guerra Mundial i callava i es refugiava a la seva casa, envoltada d’animals.
Bueno va ser una de les 400 dones espanyoles que el règim de Hitler va enviar a Ravensbrück. Ella i deu supervivents més de l’Holocaust protagonitzen ‘Noche y Niebla en los campos nazis’ (Espasa), de la periodista Mónica G. Álvarez (Valladolid,1979). «Totes són exemple de coratge, valentia i resistència», destaca l’autora, que ha condensat les seves experiències concentracionàries, ha parlat amb els seus familiars per explicar la seva vida, abans i després de l’infern, i ha reunit més de 180 fotografies, moltes d’inèdites.
Torturades i deportades
La incombustible Neus Català, combativa fins a la seva mort als 103 anys, el 2019, és la figura més popular de les que apareixen a l’assaig, on l’autora rescata, a més, els noms d’Olvido Fanjul, Elisa Garrido, Braulia Cánovas, Elisa Ricol, Constanza Martínez, Mercedes Núñez, Conchita Grangé, Lola García Echevarrieta i Violeta Friedman. La majoria comparteixen destins similars: ideals comunistes o anarquistes i antifeixistes des de joves, lluita a la Guerra Civil amb la República, exili a França, on van treballar per a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial (un aspecte al qual es va acostar Evelyn Mesquida a ‘Y ahora, volved a vuestras casas’) i van ser capturades, algunes torturades, i enviades als camps. «S’ha parlat més dels homes deportats, però sense aquestes dones les xarxes d’evasió per la frontera no haurien sigut possibles. Van ser espanyoles que van lluitar per la llibertat i la democràcia i és necessari que se les reconegui. Molt poques han rebut homenatges aquí», lamenta l’autora d’altres títols lligats al Tercer Reich com ‘Guardianas nazis’ i ‘Amor y horror nazi’.
Experiments mèdics
Arrossegant seqüeles físiques i psíquiques –insomni, depressió, pèrdua d’audició, malalties de columna, de cor...–, «moltes van afrontar la tornada a la normalitat en silenci i mai van explicar res als seus fills del que havien viscut als camps», com Fanjul i Garrido. Elles dues, com Bueno, Granjé i Català, també van ser sotmeses a experiments mèdics pels SS. «Algunes es van refugiar en un món de fantasia per suportar el dolor i, en canvi, d’altres ho van fer militant políticament i ideològicament i explicant al món aquella barbàrie i les seves vivències en xerrades i conferències perquè les noves generacions aprenguin per què això no s’ha de repetir. Per a les que sí que en van parlar va ser una forma d’expiació i de curació. Violeta Friedman deia que explicar-ho era un deure moral cap als que no van sobreviure», explica Álvarez. «Les que van guardar silenci –afegeix– intentaven oblidar la seva tragèdia i sentien vergonya i culpabilitat per haver sobreviscut mentre que d’altres van morir, un sentiment que van arrossegar fins al final dels seus dies i que van viure com un estigma».
Aprendre a viure de nou
En la seva tornada a la quotidianitat lluny del nazisme, «Mercedes Núñez explicava que van haver d’aprendre a viure de nou, a comprar el pa o pagar el lloguer, a veure la vida d’una altra manera, a aprendre de zero a tornar a ser persones després d’haver sigut deshumanitzades», detalla Álvarez.
Al camp, assenyala l’autora, «Lola García es converteix en una mare per a les altres preses. Anima les seves companyes perquè aguantin i per aixecar-los la moral». «No ens va abandonar mai. Ens orientava dins d’aquell maleït camp, ens advertia de les trampes, ens ajudava a evitar moltes males situacions i molts treballs pesats; mai abandonava el seu somriure radiant», recordava una.
Una de les que va rebre especial ajuda de les seves companyes va ser Olvido Fanjul. Elles la van ajudar a vèncer la profunda depressió que patia i la van obligar a menjar. Estava enfonsada després que els alemanys li robessin el seu nadó per destinar-lo «al servei de Hitler». Havia donat a llum a la presó després de ser detinguda a Rússia, on va viatjar el 1937, i on va veure com el pare del seu fill, rus, moria al front.
Desolació
La solidaritat entre elles i l’evasió mental mentre eren presoneres van contribuir a la seva supervivència. Elisa Ricol intentava no pensar «ni una sola vegada» en el seu marit, el seu germà, els seus fills i els seus pares: «No volia patir per ells, perquè havia de guardar totes les meves forces per sobreviure, per combatre la desolació que m’envoltava». Ella havia nascut a França, però la seva família era de Terol. Militant comunista, va marxar a l’URSS, on va conèixer el seu segon marit, amb qui es va allistar a les Brigades Internacionals contra Franco per després entrar en la Resistència francesa, motiu pel qual va ser arrestada i deportada.
A algunes els va ajudar el sentiment d’odi envers els nazis. I aferrar-se als ideals de llibertat, democràcia i lluita per la justícia i contra els feixismes
«A algunes els va ajudar el sentiment d’odi envers els nazis. I aferrar-se als ideals de llibertat, democràcia i lluita per la justícia i contra els feixismes», diu Álvarez. Català, després de ser detinguda per formar part de la Resistència a França, mentre els seus torturadors de la Gestapo l’apallissaven, «es concentrava en el seu odi envers ells i ni tan sols van aconseguir que caigués a terra després de trencar-li la mandíbula». «No volia donar-los aquesta alegria –reconeixia ella amb orgull–. Aguantava com podia i em vaig mantenir dreta».
Tampoc va dir res davant els interrogadors Lola García, àlies ‘Charlie’, que també va ser detinguda pel seu paper a la Resistència, al costat de la seva parella, Joaquín Olaso, titllat de «traïdor» per altres espanyols que van creure erròniament que havia delatat sota tortura alguns membres del seu grup.
Al camp de Ravensbrück, a Bueno i a García les van enviar al bloc 32, on anaven aquelles a qui els nazis qualificaven com a ‘nit i boira’ (‘Nacht und Nebel’, NN), nom que Álvarez ha utilitzat com a títol del llibre (Alain Resnais ja el va utilitzar per batejar el seu documental). «La nit és la mort i el destí d’aquestes preses era desaparèixer», acabar gasades i convertides en el fum gris de les xemeneies dels crematoris. Malgrat tot, elles van sobreviure.
11 supervivents antifeixistes
NEUS CATALÀ
Els Guiamets, Tarragona, 1915-2019
Amb ideals revolucionaris des de molt jove que mai va abandonar, va cuidar nens refugiats de la guerra abans de partir a l’exili el 1939. Membre de la Resistència al costat del seu marit, Albert Roger, va ser delatada, arrestada i torturada per la Gestapo. A Ravensbrück, deia, va entrar «al món dels morts». Allà va ser conillet d’índies dels metges nazis i va ser enviada a treballar a una fàbrica d’armament en la qual va sabotejar el material sempre que va poder. Fins al dia de la seva mort, mai va deixar de donar testimoni i de denunciar l’horror viscut.
Constanza Martínez
Madrid, 1917– Sentmenat, Barcelona,1997
Al costat del seu marit, Joan Escuer, van participar en la Resistència i van ser detinguts en una batuda i deportats. «La meva vida en aquest camp de concentració és idèntica a la de tants milers de dones que hi van passar: dotze hores de treball diàries, poquíssim i pèssim menjar, sense higiene, assistència mèdica inexistent, maltractaments, interminables esperes dues vegades al dia amb el pretext de passar llista, sota un sol de plom o amb els peus a la neu...», explicava.
Braulia Cánovas
Múrcia, 1920 – Barcelona, 1993
A l’inici de la Guerra Civil, amb 16 anys, el seu pare va morir en un bombardeig i ella, amb la seva mare i els seus quatre germans, va arribar a Catalunya, on va treballar com a secretària per a la CNT. El 1942, exiliada a França, va ajudar a la Resistència, on se la coneixia amb el sobrenom de Monique. Delatada el 1943 i empresonada per la Gestapo, va ser enviada a Ravensbrück el 1944, on només tenia un pensament: «Vull estar viva demà».
Elisa Ricol
Montceau-les-Minis, França, 1916 – París, 2012
Casada amb el comunista Auguste Delaune, va marxar a l’URSS el 1933, on es va enamorar d’un altre, el txec Artur London, amb qui va acabar compartint la resta de la seva vida. Enrolats a les Brigades Internacionals, van arribar a l’exili francès i el 1940 van lluitar en la Resistència contra els nazis. Després de ser detinguda, el seu segon fill va néixer a la presó. «Al camp, si et deixes portar, és el final, però les altres camarades érem allà per no permetre-ho», va dir sobre Ravensbrück.
Mercedes Núñez
Barcelona, 1911-1986
Després de ser secretària de Pablo Neruda al consolat de Xile, va ser detinguda el 1939 pel franquisme, empresonada i alliberada el 1942. Va deixar testimoni del seu pas per presó al llibre ‘Cárcel de Ventas’. Va marxar a l’exili, on es va unir a la Resistència. Arrestada i torturada, a Ravensbrück es va arriscar, com Neus Català i altres preses, a sabotejar els obusos de les fàbriques d’armament en què els nazis la van utilitzar com a mà d’obra esclava.
Alfonsina Bueno
Moros, Saragossa, 1915 – Tolosa, França, 1979
Filla i dona d’anarquista, es va exiliar amb el seu marit i la seva filla (foto) a França, on els tres van participar en la Resistència dins de la xarxa Ponzán, que ajudava soldats aliats a evadir-se de la zona ocupada. Detinguda i interrogada pels nazis, va ser enviada a Ravensbrück, on va patir els experiments de metges nazis.
Elisa Garrido
Magallón, Saragossa, 1909 – Tolosa, França, 1990
Afiliada a la CNT i miliciana al front d’Aragó, després de la Guerra Civil va marxar a l’exili amb el seu marit. Junts van estar a la xarxa clandestina Françoise de passadors de persones a la frontera amb Espanya. Delatada, detinguda i torturada per la Gestapo, a l’arribar a Ravensbrück va ser sotmesa a experiments mèdics pels nazis.
Olvido Fanjul
Gijón, 1910 – 2001
Va anar a Rússia el 1937, on es va casar i va quedar embarassada d’un comandant rus que va morir al front. Detinguda a prop de Leningrad, va donar a llum a la presó, però els nazis li van robar el nadó per destinar-lo «al servei de Hitler». Va arribar a Ravensbrück amb una profunda depressió que va superar gràcies a l’ajuda d’altres preses. Després de l’alliberament, a França va conèixer al seu segon marit, Gerardo, comunista i republicà, també supervivent (foto).
Conchita Grangé
Espui, Lleida, 1925 – Tolosa, França, 2019
De pare francès i mare espanyola, la seva família va lluitar per la República i amb 17 anys ella ja combatia a la Resistència. Va ser detinguda amb 19 anys. «He vist com les SS pegaven amb acarnissament per qualsevol cosa a dones grans, als nens», va assegurar.
Lola García Echevarrieta
Bilbao, 1901– París, 1954
Sota la identitat de ‘Charlie’ va treballar com a espia per a la República i per a la policia secreta soviètica a París, on va entrar a la Resistència francesa. Casada amb Joaquín Olaso, tots dos van ser detinguts i torturats per la Gestapo abans de ser deportats.
Violeta Friedman
Transsilvània, Romania, 1930 – Madrid, 2000
D’origen jueu, tota la seva família va ser enviada a Auschwitz, on la seva mare i la seva àvia van morir a les cambres de gas. Ella tenia 14 anys. Establerta a Madrid després de la guerra amb els seus dos fills, va mantenir una lluita activa contra el negacionisme i va denunciar el nazi Léon Degrelle, refugiat a Espanya.
(Fotografies d’arxius familiars, reunides al llibre ‘Noche y Niebla’)
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
