Crítica de ‘El mundo que viene’: un ardor prohibit

A la seva segona pel·lícula, la noruega Mona Fastvold explica una història d’amistat entre dones –magníficament encarnades per Katherine Waterston i Vanessa Kirby– a la severa Amèrica rural de meitat del segle XIX, de la qual floreixen un romanç apassionat i la fantasia d’una vida compartida més plàcida i més feliç lluny de les exigències dels seus respectius marits i dels prejudicis i intransigències de l’època.

Notícies relacionades

‘Romería’, ‘Sirat’ i ‘Sorda’, favorites dels premis Gaudí

Qui és Nick Reiner, el fill i presumpte assassí del director Rob Reiner i la seva dona: problemes amb les drogues i entrades i sortides de centres de rehabilitació

No és una premissa precisament nova –el seu mer enunciat porta immediatament a la ment títols recents com ‘Retrato de una mujer en llamas’ (2019) i ‘Ammonite’ (2020)–, però Fastvold compensa aquesta falta d’originalitat a través de la seva habilitat excepcional per generar una atmosfera d’intimitat i tendresa, i perfilar la relació central amb gran subtilesa i convidant-nos a prestar atenció a gestos i mirades aparentment lleus.

Com altres ficcions del seu mateix gènere, és cert, durant la major part del seu metratge, ‘El mundo que viene’ posa molt més èmfasi en emocions i anhels soterrats que en veritable acció romàntica, tot i que l’estratègia encaixa amb la llangor i l’aire gairebé oníric que hàbilment envolten el relat. A aquesta atmosfera contribueix en bona mesura la veu en off que vehicula la narració, tan constant i hiperestilizada que pot arribar a resultar extenuant, però indubtablement efectiva a l’hora d’endinsar-nos al febril món interior de la seva protagonista.