Crítica de ‘El mundo que viene’: un ardor prohibit

A la seva segona pel·lícula, la noruega Mona Fastvold explica una història d’amistat entre dones –magníficament encarnades per Katherine Waterston i Vanessa Kirby– a la severa Amèrica rural de meitat del segle XIX, de la qual floreixen un romanç apassionat i la fantasia d’una vida compartida més plàcida i més feliç lluny de les exigències dels seus respectius marits i dels prejudicis i intransigències de l’època.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

No és una premissa precisament nova –el seu mer enunciat porta immediatament a la ment títols recents com ‘Retrato de una mujer en llamas’ (2019) i ‘Ammonite’ (2020)–, però Fastvold compensa aquesta falta d’originalitat a través de la seva habilitat excepcional per generar una atmosfera d’intimitat i tendresa, i perfilar la relació central amb gran subtilesa i convidant-nos a prestar atenció a gestos i mirades aparentment lleus.

Com altres ficcions del seu mateix gènere, és cert, durant la major part del seu metratge, ‘El mundo que viene’ posa molt més èmfasi en emocions i anhels soterrats que en veritable acció romàntica, tot i que l’estratègia encaixa amb la llangor i l’aire gairebé oníric que hàbilment envolten el relat. A aquesta atmosfera contribueix en bona mesura la veu en off que vehicula la narració, tan constant i hiperestilizada que pot arribar a resultar extenuant, però indubtablement efectiva a l’hora d’endinsar-nos al febril món interior de la seva protagonista.