Jordi Rossy: «Pregunta’t per què puges a un escenari»

Els seus anys com a bateria del Brad Mehldau Trio li van donar fama mundial, però Jordi Rossy és moltes més coses. Figura clau del jazz català, va establir un corredor entre les escenes de Nova York i Barcelona i ha anat de gira amb llegendes com Wayne Shorter o Carla Bley. Des del 2004 va per lliure, ara també com a vibrafonista. Diumenge rep el premi Jazzterrassman del 40è Festival de Jazz de Terrassa a la Nova Jazz Cava, acompanyat en concert per músics de diferents generacions.

No sé si li han donat molts premis.

Doncs no ho recordo. ¡Ah, sí! Amb 16 anys vaig guanyar el primer Premio Nacional de Percusión. Tot i que hi ha un petit detall: ¡vaig ser l’únic que es va presentar! Però bé, va ser entranyable. El premi era fer un concert al Teatro Real de Madrid, amb tots els fatxes allà. Recordo que el meu professor em va dir: «Pren-te el teu temps, no t’atabalis. Els desafies amb la mirada, et crees el teu espai i quan estiguis còmode comences a tocar».

Per les seves mans passen molts alumnes. ¿Què és el més important que els pot ensenyar?

Que la música no està separada de la vida. El treball en equip, els valors... Pregunta’t per què puges a un escenari. ¿Tant necessites l’atenció de la gent? ¿I per dir-los què?

I vostè, ¿per què puja a un escenari?

Fa anys que em faig aquesta pregunta cada dia. Hi ha gent que m’ha inspirat, per exemple, Nat King Cole. Als anys 50, una persona negra amb aquesta sensibilitat, aquest saber estar propi d’un autèntic príncep... ¡Això és una revolució a l’hora de fer callar qualsevol racista!

Més exemples.

Els Beatles tenien un concert al sud dels Estats Units. Quan van saber que els negres no hi podrien entrar, ells van amenaçar de no tocar i van haver de desegregar. Hòstia, en un dia has trencat la segregació. Compte. I amb vint-i-pocs anys, tenir aquesta clarividència...

¿I des del jazz?

Ho fas al nivell que puguis. La forma en què portes un grup, com portes els comptes, ¿ets transparent? ¿Pagues els teus impostos o no? Mil coses. I crec que el jazz, com a música improvisada, té diverses lliçons per donar molt importants. La improvisació col·lectiva, dins una estructura, és un experiment en temps real en què el públic pot veure com en un grup en què no hi ha director es construeix una cosa molt més gran i d’una forma gens jerarquitzada.

Com a músic ha tingut sempre molt clar el seu paper dins els grups. No l’interessa el protagonisme. 

Hi ha intèrprets que transcendeixen el rol. Amb Paco de Lucía, la guitarra en el flamenc va passar a ser un instrument per acompanyar el cant a ser un instrument solista.

¿Vostè a què ha aspirat?

Té molt a veure amb la consciència del que significa tocar. Quan era jove per mi el primer era aprendre bé un llenguatge per ser acceptat per una comunitat. Perquè se suposa que aquesta és una música afroamericana, tot i que jo mai vaig creure que per ser blanc no la podria tocar bé, perquè si no, ja l’hauria deixat. Però per mi, veure tocar Tete Montoliu amb Dizzy Gillespie, amb Billy Higgins, Slide Hampton, somrient i respectant-se, vaig pensar «uau, es pot ser català i tenir swing».

Des que va deixar el trio de Brad Mehldau ha treballat amb molta gent.

Fa dos o tres anys em vaig posar a fer una llista de projectes en què estava ficat. Em van sortir 25 grups. No és bo. És una estupidesa. Ho vaig haver de tallar.

¿El truquen pel seu talent o perquè tocar amb vostè dona prestigi?

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Pel nom, és clar que sí. En soc totalment conscient. Si porto Al Foster al meu grup [va ser bateria de Miles Davis] és perquè m’encanta tocar amb ell. Però també és cert que si em presento al mateix festival amb un bateria català que m’encanta, David Xirgu, el bolo no me’l donen. El problema és un sistema que valora molt l’‘star-system’. Venim del patriarcat, que és pura competitivitat.