Crítica de ‘Rizi’: l’eternitat d’un instant

L’onzè llargmetratge de Tsai Ming-liang, el primer que el mestre taiwanès estrena des que el 2013 va anunciar que deixava el cine narratiu –i demostració irrefutable que és una sort que reconsiderés aquesta decisió–, exhibeix l’estil inconfusible del seu autor: l’argument amb prou feines existeix; els diàlegs són mínims i intranscendents, i al llarg del metratge no sona més música que una icònica melodia procedent de l’interior d’una petita capsa de música; els plans són molt llargs, i la càmera gairebé en tot moment està quieta. D’aquest mètode, i de l’observació pacient a què convida, emergeix una atmosfera hipnòtica que resulta més eloqüent que qualsevol diàleg, i més envoltant i commovedora que qualsevol trama.

També com les altres pel·lícules de Tsai, ‘Rizi’ medita sobre la soledat. I per a això contempla dos homes desolats que es troben, comparteixen un instant i just després se separen. Tan simple, i tan profund. Durant la primera hora de metratge, a un –Lee Kang-sheng, actor inseparable del director– el veiem sotmetent-se a un brutal tractament mèdic per alleujar terribles dolors al coll, i l’altre es banya, resa, prepara el menjar, menja. Activitats aparentment banals es converteixen en fonts d’empatia i misteri. Llavors té lloc la seva trobada, durant una sessió de massatge amb final feliç del que sorgeix una connexió transcendent, i que Tsai converteix en un dels moments cinematogràfics d’intimitat sexual més tendres que es recorden. No es tornaran a veure, però l’èxtasi de la seva unió seguirà i es conservarà intacte dins la capsa de música.

Notícies relacionades

Les claus del teatre del 2026, de clàssics a Palestina

Xabier Anduaga es llueix al Liceu