’Hijos del sol’: entre Dickens i ‘Los Goonies’

El cine iranià està poblat d’històries infantils. Des de fa dècades els directors del país utilitzen la mirada dels més petits per parlar dels problemes de la seva societat com una manera d’esquivar la censura. Majid Majidi també ha explorat aquesta fórmula des que es va donar a conèixer internacionalment gràcies a ‘Niños del paraíso’ (1997) i ara continua aquest mateix camí amb ‘Hijos del sol (Sun Children) per posar de manifest l’explotació a la qual es veuen abocats els nens que es troben als marges, llastats per l’orfandat o per la seva situació d’immigrants. 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

El director explora totes aquestes qüestions per evidenciar les xacres d’un sistema que s’oblida dels més fràgils, però ho fa des d’una perspectiva diferent a la que ens tenia acostumats, a través del film d’aventures i la ‘coming-of-age’. Així, ‘Hijos del sol (Sun Children)’ és alhora una pel·lícula de denúncia, però també un tendre retrat picaresc en el qual un grup de preadolescents s’embarca en la recerca d’un tresor amagat al subsol d’una escola (l’accés a l’educació és un altre dels grans temes que s’aborden).  

La pel·lícula no renuncia al seu vessant neorealista a través d’un grapat d’actors naturals que aporten frescor i dignitat a aquesta història de resiliència, en la qual la duresa de les situacions es veu atenuada per un to de comèdia trista i faula amable sense indici de pornomisèria, explicada des de la tendresa i l’honestedat.