Crítica de ‘Ven y mira’, la guerra com mai abans va ser filmada

Han passat 35 anys des de l’estrena de ‘Ven y mira’, una producció soviètica realitzada per celebrar el 40 aniversari de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. El cine dels anys 50 produït a l’antiga Unió Soviètica tendia a l’exaltació i a l’èpica heroica quan parlava del conflicte bèl·lic. Però a mitjans dels 80, les coses eren ben diferents. Ni èpica ni heroisme poden rastrejar-se en aquesta pel·lícula devastadora sobre la bogeria que tota guerra comporta. Més que celebrar la victòria sobre els nazis, el director Elem Klimov va fer una pel·lícula sobre la irracionalitat de tota contesa. Crua com poques.

L’acció s’esdevé als camps de Bielorússia, el 1943. Té tres actes més o menys marcats: un primer d’una certa irrealitat absurda, un segon d’un realisme físic i cruel i un tercer, el més evident, en el qual es mostra de manera descarnada la barbàrie comesa pels soldats alemanys a l’arribar a una població. Tot està contemplat des del punt de vista d’un adolescent: la seva progressiva pèrdua de la raó és la de la desraó de la guerra, la que explora la pel·lícula.

Notícies relacionades

La música puja i, per tant, els preus també ho faran

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

El segon acte és el millor. Abstracció i veritat en uns camps envoltats de densa boira. Les detonacions al bosc, els plors de les dones i el brunzit penetrant de les mosques que ensumen la mort. Els aiguamolls. Una vaca morta per ràfegues de metralleta durant la nit. La calavera sobre un pal adornat amb un uniforme alemany: mitjançant argila i cabells, un partisà converteix la calavera en el viu retrat de Hitler.

Cert que la part final voreja el pamflet a través de l’histrionisme, no només dels alemanys cometent els seus crims en la població, sinó en els enquadraments i angles de càmera emfàtics que decideix fer servir Klimov. Però el resultat, en el seu vandàlic conjunt, és excel·lent. No és una pel·lícula sobre la commemoració de la victòria, sinó una crònica de l’horror, realitzada quatre dècades després d’aquells fets amb la intenció que no tornessin a repetir-se. Lamentablement, en altres conflictes, en altres geografies, no ha sigut així.