Crítica d’‘Urtzen’: el gegant del mar

Entre el documental, l’assaig, la ficció poètica i la reflexió solitària durant el confinament es desenvolupa aquesta pel·lícula del cineasta basc Telmo Esnal. El director sol a casa, llegint, escoltant música, estudiant eslovè i absorbint, davant la pantalla de l’ordinador, comentaris d’experts que parlen del medi ambient i el que hem fet amb ell molt abans que la Covid-19 ens posés encara més en escac i gairebé mat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El cineasta decideix llavors recuperar un vell projecte, l’adaptació d’un relat de Pablo Azkue sobre Ur, el gegant del mar. Les imatges documentals de l’oceà brut i vulnerat per residus diversos i les d’un dofí embogit al quedar atrapat en una bossa de plàstic es combinen amb somiejos poètics d’aquest gegant que torna la confiança en l’home i la naturalesa.

La història fantàstica d’aquest personatge imaginari serveix d’excusa per a una reflexió, més o menys experimental, sobre el mar moribund, tot i que tot neix d’una altra excusa, què fer quan el confinament ens ofega. Semblen moltes pel·lícules en una, però Esnal aconsegueix que tingui una certa densitat i una unitat d’estil a partir de materials del més divers.