Crítica d’‘Urtzen’: el gegant del mar

Entre el documental, l’assaig, la ficció poètica i la reflexió solitària durant el confinament es desenvolupa aquesta pel·lícula del cineasta basc Telmo Esnal. El director sol a casa, llegint, escoltant música, estudiant eslovè i absorbint, davant la pantalla de l’ordinador, comentaris d’experts que parlen del medi ambient i el que hem fet amb ell molt abans que la Covid-19 ens posés encara més en escac i gairebé mat.

Notícies relacionades

Eric Clapton tornarà a Barcelona el maig del 2026 després de més de 20 anys del seu últim concert a la ciutat

‘La hermanastra fea’, millor pel·lícula al festival de Sitges

El cineasta decideix llavors recuperar un vell projecte, l’adaptació d’un relat de Pablo Azkue sobre Ur, el gegant del mar. Les imatges documentals de l’oceà brut i vulnerat per residus diversos i les d’un dofí embogit al quedar atrapat en una bossa de plàstic es combinen amb somiejos poètics d’aquest gegant que torna la confiança en l’home i la naturalesa.

La història fantàstica d’aquest personatge imaginari serveix d’excusa per a una reflexió, més o menys experimental, sobre el mar moribund, tot i que tot neix d’una altra excusa, què fer quan el confinament ens ofega. Semblen moltes pel·lícules en una, però Esnal aconsegueix que tingui una certa densitat i una unitat d’estil a partir de materials del més divers.