Mor Monte Hellman, director de ‘Carretera asfaltada en dos direcciones’

Si haguéssim de retenir només dos aspectes de la trajectòria de Monte Hellman, cineasta nord-americà independent mort ahir als 91 anys, un seria sens dubte el fet d’haver realitzat una de les pel·lícules més icòniques del cine ‘indie’ dels 70, ‘Carretera asfaltada en dos direcciones’ (1971). L’altra, no com a director, sinó com a assessor, és ‘Reservoir dogs’. Quentin Tarantino va arribar a principis dels 90 a les dependències del Sundance Film Institute amb el guió sota el braç. Hellman el va assessorar, va polir algunes coses del projecte i tant es va implicar que va acabar figurant com a productor executiu del film.

Considerar-lo un padrí del cine independent de les últimes dècades em sembla una mica exagerat, però Hellman si que va ser un mirall on mirar-se. I la imatge que reflectia aquest mirall era la correcta per a tot cineasta independent amb convicció de ser-ho. Hellman es va foguejar amb Roger Corman, gran cercatalents i mestre de la sèrie B, però també explotador dels seus col·laboradors i pupils. Treballar a les pel·lícules barates de Corman li va donar a Hellman la fermesa necessària per abordar després els seus propis projectes al marge del sistema.

Corman dirigia ‘El terror’ (1963), protagonitzat per Jack Nicholson i Boris Karloff. Necessitava algú per rodar alguns plans en exteriors. Va escollir Francis Ford Coppola, i va quedar satisfet. Va necessitar un altre director per a noves escenes: «Vaig convocar a Hellman, un jove valor que prometia molt», recordaria Corman a la seva autobiografia. No era tan jove, tenia 32 anys, i a Corman li va jugar una mala passada la seva memòria, ja que el 1959 li havia produït a Hellman el seu debut com a director, ‘Beast of the haunted cave’, sobre un monstre tornat a la vida després de l’explosió en una gruta.

‘Carretera asfaltada en dos direcciones’, una ‘road movie’ nihilista i influïda per la Nouvelle Vague i per Robert Bresson, interpretada per dos músics (James Taylor i Dennis Wilson, bateria dels Beach Boys) i el sempre magnífic Warren Oates, adquiriria la consideració de pel·lícula de culte amb el pas del temps. Va ser una ‘rara avis’ en el cine d’aquells anys, però no a l’obra de Hellman.

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

Abans, i apadrinat per Corman, havia dirigit dos ‘westerns’ absolutament abstractes, ‘El tiroteig’ i ‘A través de l’huracà’, tots dos del 1966 i protagonitzats per Jack Nicholson, també guionista del segon. Després rodaria, de nou amb finançament de Corman, ‘Galls de baralla’ (1974), en què Oates encarna un individu que recorre el sud del país per participar a les baralles de galls. En aquesta època va estar a punt de dirigir ‘Pat Garrett i Billy el Nen’ (1973), però el seu bon amic Sam Peckinpah va acabar filmant-la. Sense rancor. Hellman havia sigut muntador d’‘Aristócratas del crimen’ (1975), un policíac peckinpanià, i al peculiar ‘spaghetti western’ ‘Clayton Drunn’ (1978), tornada de Hellman al cine de l’Oest per la via italiana, Peckinpah va intervenir com a actor en un repartiment del més heterogeni: el fidel Oates, Fabio Testi, Isabel Mestres, Jenny Agutter i el director de ‘Grup salvatge’.

Com tants altres cineastes nord-americans desclassats, va començar a rodar fora. Lanzarote va ser l’escenari de ‘La iguana’ (1988), un altre intent, aquesta vegada frustrat, d’aventura metafísica. Des d’aleshores, i més enllà de la seva contribució a l’existència de ‘Reservoir dogs’, uns quants films alimentaris rodats amb ofici i intents vans de recuperar l’estela de l’autor perdut: de ‘Posesión alucinante’ (1989), tercera entrega de la irrellevant sèrie de films de terror inaugurada amb ‘Noche de paz, noche de muerte’, a ‘Road to nowhere’ (2010), un ‘thriller’ de cine dins de cine que va comparèixer al festival de Sitges.