L’OBC i la forma sonata

Exposició del tema, desenvolupament i recapitulació. Amb aquesta estructura –a la qual se li poden afegir una introducció i una coda– la forma sonata va arribar per quedar-se a principis del Classicisme, arribant a la cúspide a l’obra de Haydn i Mozart, artífexs d’aquesta solució formal que va crear escola. Aplicada sobretot al primer moviment d’obres de cambra i simfòniques, la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)‎ va acollir un programa amb tres exemples paradigmàtics que s’endinsen en la consolidació de la forma amb obres, per descomptat, de Mozart i Haydn, però també d’un dels autors catalans més respectats a finals del segle XVIII, Carles Baguer, compositor i organista de la Catedral de Barcelona. Va ser la seva breu ‘Simfonia Núm. 12 en Mi b’ (1790) la que va obrir el foc comptant amb una OBC de dimensions cambrístiques (no arribava als 30 músics). Els quatre moviments mostren certa puresa formal, i l’‘Al·legro con brio’, sense introducció, però amb la seva exposició, un mínim desenvolupament i una recapitulació gairebé abrupta, sorprèn pel seu aire vienès i per la seva concisió. L’‘Andante’ d’accent marcial, ben defensat pel concertino, precedeix un ‘Minuetto’ de fàcil escolta però que hagués requerit més assajos per aconseguir netedat a la corda aguda.

Posteriorment l’OBC va recuperar la ‘Simfonia Núm. 31 en Re, París, KV 297’ (1778) de Mozart, una joia que en només tres moviments –segons el gust parisenc, sense el germànic ‘Minuetto’– escala per la forma sense complexos, molt evident en l’‘Al·legro assai’ del començament, ara amb una OBC més equipada, amb més bronzes i fustes fins a arribar als 38 intèrprets. L’acció de conjunt va millorar i fins i tot es va aconseguir un fraseig convincent, amb un elegant moviment lent, però l’accidentat ‘Finale’ va lluir passatges molt poc polits, sent el més inestable de la nit.

Notícies relacionades

Women’s Soccer School, únic club femení de BCN

Europa perduda entre la boira

Per al final es va deixar Haydn i la seva ‘Simfonia Núm. 101 en Re, El rellotge’, (1793), L’‘Adagio-presto’ inicial mostra una forma sonata amb introducció lenta abans de l’exposició i desenvolupament dels dos temes principals. L’‘Andante’, el ritme del qual recorda el ‘tic-tac’ del rellotge –d’allà el seu sobrenom–, va ser interpretat amb absoluta precisió per una OBC, ara sí, molt atenta i concentrada. L’obra sí que compta amb el quart moviment, un ‘Allegretto’ tan extens com deliciós, un ‘tempo’ en minuet clarament dancístic que molts compositors canviaran més tard per un ‘Scherzo’, bastant més lliure i menys formal. ‎

Amb una gran aportació de solistes com la travessera, davant un polit Jan Willem de Vriend des del podi, aquesta versió reduïda de l’OBC es va moure sense sobresalts per unes obres que van conquerir el públic de l’Auditori, que va aplaudir amb carinyo al conjunt.