Entrevista

Marisa Yudes: «Per ballar has de disfrutar»

  • La presidenta de l’Associació d’Escoles de Dansa Autoritzades, mestra i mare de dos ballarins –un d’ells és el solista més jove del Royal Ballet–, vindica un ensenyament empàtic de la disciplina

  • Lamenta les vexacions al Conservatori Professional de Dansa, però recorda que entre els docents del centre també hi ha «magnífics professionals»

La veterana Marias Yudes, en una clase en su estudio de danza de Badalona.

La veterana Marias Yudes, en una clase en su estudio de danza de Badalona. / JORDI OTIX

4
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

¿Com cal tractar joves que somien ballar, d’entre 12 i 18 anys?

No jutjaré ningú: parlo des de la meva experiència de 41 anys amb la meva escola. Has de tractar-los com a éssers humans. Tenen cos i ment, no són un producte. Estan fent un sobreesforç perquè la majoria des de petits tenen clar que es dedicaran a ballar. Has de ser molt empàtica i receptiva. La docència no és només ensenyar. És escoltar i aconsellar.

¿Qui van ser els seus mestres?

Jo vaig començar a fer ballet a l’escola. Vaig tenir una mestra que adorava fins al dia que jo i la meva mare vam anar a explicar-li que volia ser ballarina professional. ‘Ho sento, però jo no preparo ballarines’, va contestar. ¡Quin rebuig tan gran que vaig sentir! Em vaig sentir perduda. No podia entendre que ella, que em va ensenyar a estimar la dansa, que m’havia fet tan feliç, em digués alguna cosa així. Allò em va provocar la primera crisi. Aquella nit vaig dormir abraçada a la meva mare. No hi havia internet així que la meva mare va anar a preguntar al senyor Casimiro, on comprava les sabatilles de ballet, i li va recomanar anar al Liceu. Vaig acabar estudiant amb Teresa Farràs, amb ‘madame’ Elsa Van Allen i amb Josep Maria Escudero, mestre de l’Institut del Teatre. Després vaig estudiar els dos últims anys de carrera amb Rosella Hightower a Cannes.

¿Tant la va afectar allò de la seva primera professora?

Aquest rebuig em va ajudar a saber el que mai faria amb els meus alumnes. Sempre els he mirat com si fossin fills o filles i m’he emportat els seus problemes a casa. Més enllà de la tècnica i de la professionalitat, he sabut escoltar-los i aconsellar-los. Si algun ballarí plora o el veig malament anem al despatx immediatament a parlar. El seu problema és el més important: cal escoltar per resoldre.

¿Com els motiva? ¿Hi ajuden la referències negatives al cos?

He llegit unes autèntiques atrocitats a l’article d’EL PERIÓDICO que em fan pensar en l’antiga URSS. O en l’Institut als anys 70 i 80, quan hi havia una directora polonesa que utilitzava aquest tipus de tracte. Potser algú encara el porta registrat al disc dur. Els meus dos fills han estudiat amb mi. La noia, fins als 17 anys. Després va ser un any a Rússia i va comprovar aquest tracte vexatori aplicat a d’altres. Als Països de l’Est la majoria de conservatoris són estatals, els mestres són funcionaris de la dansa. Ells diuen, ‘tu vals, tu no’ o ‘tu estàs grassa’. La gent va entrant i sortint del conservatori, però ells són inamovibles. Això aquí és intolerable, en dansa i qualsevol altra disciplina.

Doncs al CPD...

Si hi ha mestres a conservatoris amb aquests tics, els alumnes ho han de denunciar. Però compte, un mestre ha de tenir sempre la presumpció d’innocència. Les coses cal demostrar-les. És molt valent parlar, però cal dir qui, donar noms i cognoms. Altrament s’engloba els qui sí que s’estan preocupant pels seus alumnes i fan una tasca pedagògica magnífica.

¿Li ha dit alguna vegada a un alumne: ‘Tu no vals’?

Mai de la vida perquè no pots vaticinar un futur. Amb l’experiència arribes a imaginar la progressió d’un ballarí per la seva condició física i pel seu esperit de treball. Però el cos canvia i la mentalitat també. ¿Què contesto quan algú em demana arribar a ser professional? Doncs que has de continuar treballant com fins ara, incrementar les hores a poc a poc i, com més a gust t’hi sentis, més temps hi dedicarem. Voler entrar en un conservatori de zero, sense haver ballat abans, és impossible, cal preparar-se abans a escoles autoritzades que també ofereixen formació professional.

¿Repetir quan és necessari?

Sempre que no s’hagin arribat als conceptes tècnics. Estic en contra de fer-ho per problemes físics o qualsevol cosa que el professor cregui que impedeix que l’alumne avanci, perquè això farà que entri en un bucle d’autoestima negativa. El cos adolescent no està acabat de formar quan tens 15 i 16 anys; tampoc la ment. Pots fer un mal irreparable.

¿Quin és el secret per ensenyar dansa?

El més important és passar-s’ho bé a classe perquè, si els agrada, la tècnica ja l’aprendran. Han de tenir ganes de venir a ballet. Han de ser feliços ballant. Per això em dol que algú pensi que la dansa és el que mostra el seu article sobre l’IT. La dansa és el millor de la vida. Et torna tot el que li dones. Un estudi és un espai sagrat, un lloc on ser feliç.

Notícies relacionades

¿Aixafar la il·lusió de ballar i destrossar els alumnes els ajuda a enfrontar-se al món professional?

No hi estic d’acord. Molta gent està fent la seva carrera i no ha passat per l’Institut del Teatre. En aquests moments tinc tres alumnes que han deixat l’IT. I també una altra que s’ha matriculat per preparar l’entrada a 6è i acabar allí els estudis. A la meva escola no estimo ningú que faci sentir malament els meus alumnes i els minvi l’autoestima. Però si dirigeixes un lloc on passen aquestes coses, mires cap a un altre costat i tothom cobra igual... A mi, si una mestra no m’aguanta un grup de 12 o 15 persones, em preocupo.

Temes:

Dansa